I
Aquest bloc no sé si té gaire interès. Aquest bloc és barroer perquè tracta de mi i del meu present i està escrit a base de rampells i a través d’un iPhone 4S, primer, i un iPhone 7 des de fa 4 anys.
Mai he tingut un bloc allotjat a cap altra plataforma que no sigue Vilaweb i tot i que la primera entrada data del 2014, la veritat és que comença 10 anys abans, l’any que vaig viure a Bellvitge, el 2004, amb la meua parella d’aleshores.
Allà nasqué el Solcades que tractava de l’actualitat i de música. Era un bloc d’opinió que no em va convèncer mai i per això el vaig donar de baixa, de la qual cosa, però, no me’n penedeixo gaire. O gens. Senzillament, va arribar el dia que no em divertia, no em motivava. Potser, fins i tot, no me’l creia.
Van passar els anys i vaig tornar a repensar el bloc. Un bloc sobre oficis antics que tampoc em va convèncer. Va durar poc, així mateix. Quin interès podia tenir?
Finalment, vaig sentir la necessitat de parlar de mi sense que es notés gaire. Vaig estar un any penjant cada dia una fotografia, més o menys com ara, però sense textos.
Van ser uns anys de travessar un desert que a voltes pensava que m’acabaria soterrant, però de mica en mica vaig anar trobant un centre. Ves per on, vaig començar a trobar un espai per explicar coses que pensava que podien ser útils per a la gent. Sovint pensava que amb el temps acabaria trascendint alguna cosa entretinguda i coherent (sic).
Potser tothom necessita un desert al llarg de la seua vida. Los deserts es travessen a soles i mos ensenyen coses de natros que ni els espills més translúcids són capaços de mostrar-nos. Ni de nit, ni de dia. I este bloc és fruit de la meua travessa. I us en faríeu creus dels posts que tinc arxivats a la carpeta de ‘privats’ i que corresponen a aquest període.
II
I sabeu què? La meua ànima va començar a renéixer durant una primavera, amb un primer post escrit i publicat un 6 d’abril del 2015.
Així nasqué la categoria ‘De trascantó’, tot i que el primer poema publicat és d’uns mesos abans, del 25 de febrer de 2015.
Vaig posar este títol perquè sabia que començava una època de ma vida en la qual sentiria la necessitat d’escriure compulsivament. I així va ser fins que el 25 d’agost del 2021 ‘De trascantó’ donà pas a ‘La flor de l’argelaga’, tota una metàfora de la conjuntura social del país.
Cada mata d’argelaga té una munió de flors grogues i menudes protegides per una altra munió d’espines. I sabeu què? Doncs que és un arbust que quan crema (i crema amb molta facilitat) l’incendi es fa imparable i al cap de poc temps té una capacitat de regeneració sorprenent. Jo tinc un camp d’argelagues, margallons, romaní i farigolars que creix en un sòl rocallós, del Cretaci, on han pasturat los ramats de casa al llarg de com a mínim sis generacions. Los camps d’argelagues són feréstecs i perennes. No moren mai i, vistos en conjunt, son d’una gran bellesa.
I bé, lo proper 25 d’agost ‘La flor de l’argelaga’ quedarà enrere perquè els textos que escriuré ho faran en una nova categoria: ‘Los migdies al terrat’. Suposo que si aneu llegint de tant en tant los meus poemes potser us fareu a la idea del per què del títol.
En aquest cas també es tracta d’una metàfora, però en aquest cas personal, emocional, pròpia.
III
He decidit tornar a trepitjar el sector de l’arqueologia, que és lo meu àmbit professional per naturalesa. No sé el temps que em costarà reemprendre l’ofici després d’un llarg període que he volgut dedicar a ma filla Aran exclusivament (per la qual cosa em sento un privilegiat, val a dir-ho), però això no em fa gaire recança.
Sé que ara m’hauré d’amotllar a una nova rutina i estic convençut que podré compaginar la paternitat amb les excavacions allà on l’atzar em porte. D’il•lusió no me’n manca.
IV
Mentrestant, avui he començat a ‘espollogar’ les oliveres. Enguany no hi ha gaire oliva i aprofitaré per a fer una esporgada de regeneració a les oliveres centenàries i ‘mil•lenàries’ de casa. Feina dura, si es vol fer bé, però també molt agraïda al cap del dia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!