El sol s’eixampla a la ratlla de l’horitzó sense deixar rastre de la nit. Gairebé sense adonar-nos-en, reneix l’alba amb aquella subtilesa propia de les coses solemnes, que són les imprescindibles i les que mos meravellen per senzilles i alhora inaccessibles.
Abans, el gall anuncià l’aurora: ‘Quiquiriquic!’ Però el carro ja no espera ningú i els camins s’han asfaltat o han desaparegut, dibuixant una fesomia dels espais a redós d’un compàs del temps més accelerat.
I d’això només fa quatre dies, car encara ho recorden aquells que en parlen recordant els pares i els avis pescadors o pagesos. O ambdues coses alhora, segons aquell cicle de l’any que mos recorden les festes, però que ara tampoc sabem reconèixer en el seu sentit original.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!