A quina altitud respecte el meu front deus viure? És possible que no es pugue mesurar amb paraules. És possible que sigue improvable d’estimar amb mesures. Ara l’instant sembla endinsar-se fins el final del vas i evaporar-se com una gota.
Direm que la gravetat ha perdut el nord i les seues merdoses avarícies?
Perdre implica presumir d’una victòria imaginada? Sí, i això ho sabíem abans que l’autopista esdevingués la via menys segura i algú ens ho advertís o ho sospitessim.
Bona nit i tapa’t. Fora suburbis, fora soroll, fora la quietud del semàfor en roig i una vida sense progrés. Pensar és, encara, més digne que la possiblitat de mentir-se sense témer la inadvertida torna de Déu.
A quina altitud, però, encara esperes? La gent que treballa i la que no ho fa escapa de la calor, els turistes també, i des del meu terrat la idea d’una vida sense tardor em fa patir sense patir del cert.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!