Solcades

‘Després de tot plegat ara hi ha frases buides que agrairies.’

Laura Casas

Quan l’editor de Ganzell, l’amic Eduard Boada, em va regalar els Cinquanta còdols al mar, de la periodista tarragonina Laura Casas, recordo que estava rellegint a Miguel Morey, Deseo de ser piel roja (Anagrama), una lectura que em marcà durant força temps, així com després ho feren els còdols de la Laura.

Al bloc vaig dedicar dos articles en relació als còdols. Aleshores vaig destacar que es tracta d’una literatura escrita des del jo i que s’endevina també que poua en la necessitat de reviure i interpretar l’entorn a través de l’escriptura, des de l’experiència narrada sense la pretenció de servir a cap crítica.

Aquesta és una experiència literaria que reivindico perquè m’agrada i m’emociona. Perquè és sincera i alhora reveladora d’un humanisme massa relegat en l’actualitat a la trista i barroera televisió. No devades rellegia el filòsof Morey quan em va caure a les mans aquests cinquanta escenaris escrits amb un llenguatge magistral.

Escriure sobre la teua vida i servir al lector un conjunt d’intimitats no és una cosa senzilla, per la qual cosa sempre és d’agraïr quan ensopegues amb unes memòries que no tenen una vocació erudita, ni d’antologia historiogràfica, sinó d’esdevenir retalls de les emocions que amb el temps s’aferren a la ment i sense adonar-nos-en mos projecten de portes enfora.

Cada còdol té un missatge de fons que a mida que avancem en la lectura ens adonem que encaixa en el mar de les subjectivitats on el temps conjuga amb elements domèstics i casolans amb perspectives diverses sobre l’amor, el desig, les pors, l’angoixa de la pèrdua, els silencis -cridaners- i una bona colla més d’àmbits i circunstàncies que l’autora sap relatar tant bé.

I a la fi, el conjunt de cinquanta relats mos traslladen al món de l’autora des de punts de vista a voltes sorprenents, sense costumbrisme, però amb una ullera penetrant a l’hora d’observar la vida encara que siga l’aliena.

En cada còdol hi trobareu metàfores d’una volada més que interessant, a l’alçada dels símbols propis d’aquest anar-hi i anar-hi que és la vida. No us podreu estar de tornar-hi, de rellegir i, ai las, de pensar en rellegir-vos. Perquè la vida, comptada i debatuda sense el misteri d’allò més quotidià i elemental, no fóra possible de domesticar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!