S’enlaira i quan arriba ben amunt no mira avall: respira i el cor se li eixampla. Guaita! Aquesta perspectiva li és més recomfortant. Ladybird. Pensava que potser els núvols no hi serien, que el sol del migdia l’encegaria, que aquella ferum no l’oblidaria mai, però des d’aquella alçada, en el temps en que els ametlers ja floreixen, va comprendre que aquella sospita no era certa. Dissabte? Dilluns! Dimarts! Dimecres! Dijous! Divendres! Quina mesquinesa de temps, Ladybird. Havia vist els cavalls i les vaques. Havia conegut els homes i les dones a les platges i nedant arran de l’arena i els còdols. Aviat arribarà al lloc on va néixer.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!