Solcades

Eduard Solà Agudo

15 de setembre de 2017
0 comentaris

‘La cadira buida’

Fa uns dies que ensopego amb un petit llibre. D’ençà que me’l tornà una amiga que no para de donar voltes per casa. Deu ser perquè és menudet i no fa nosa a cap racó de taula, ni tauleta, ni cadira, ni al sofà.

El vaig comprar a La Casa del Llibre, al Passeig de Gràcia, on vaig treballar uns mesos del meu darrer any d’estudiant universitari.

En aquells temps m’encuriosí la cultura jueva, sobretot la seua mitologia. I ja se sap que quan comences a llegir sobre allò que et nodreix de boniques descobertes, pot ser que acabes  afionan-te en una matèria que mai t’hauries imaginat que pogués ser tant entretinguda i emocionant.

Amb el temps, vaig seguir el fil de la mitologia jueva, a redós de la religió, és clar, i vaig assolir la fita de llegir l’Antic Testament amb un manual de dos volums xicotets de l’editorial Claret que vaig trobar un matí al Mercat de Sant Antoni.

I va ser així com vaig poder trepitjar unes fonts que sempre he pensat que si hagués conegut durant els meus anys de formació com a historiador, segurament m’haurien motivat a emprendre recerques més definides o no tant atzaroses com fins aleshores. Perquè quan vaig poder observar les fonts bíbliques amb una certa seguretat, em vaig adonar que podia seguir teixint la meua curiositat envers el món clàssic a través de les correspondències entre la tradició cristiana i el seu passat ‘pagà’.

Potser per això, de fet, no em fa nosa este petit llibre de Rabí Nachman de Breslau anomenat ‘La cadira buida’ (Olañeta, 1997). Perquè sense adonar-me’n, sovint l’obro i llegeixo un parell o tres de pàgines dels seus aforismes que em recorden, potser, aquelles coses que sense saber-ho tots portem a dins.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!