Fa més de 10 anys que no tenia Vespa, fins que me n’he tornat a comprar una. Una FL 125 del 96, en bon estat, amb pocs quilòmetres, amb totes les peces originals.
Si mai compreu una Vespa clàssica, escolliu sempre aquella que tingue totes les peces originals i gaudiu del soroll característic d’estes motos; deixeu seduïr-vos per la seua conducció bo i sabent que heu de ser prudents, que són motos fràgils en relació a la seua velocitat.
Amb la primera Vespa que vaig tenir, una PK 95, vaig recórrer tota Barcelona. Tota. Barri a barri. Fins el Tibidabo. Em relaxava viatjar de nit per la ciutat, a la tardor i a l’hivern, malgrat anés cansat de tants de jaciments i tanta facultat. En guardo uns records molt entranyables, de la Billie, de la meua Billie Holliday. ‘Billie’, aquella veu que cantava ‘Strange fruit’ i que em feia somniar en altres móns.
Amb la Billie vaig viatjar fins a Manresa. Un viatge estressant, val a dir-ho, per la munió de trànsit. No cal dir-ho. Així i tot, mai vaig tombar. Ni un sol accident, ni una caiguda. I poques reparacions.
Amb la ‘Llir entre cards’, que es diu així perquè és com anomeno per comú acord a una amiga que m’estimo molt, ja he viatjat força. Ara disfruto més de la conducció, de poble en poble, de camí rural en camí rural, de carrerada en carrerada.
No m’agrada córrer, per la qual cosa espero tenir la mateixa sort que amb la ‘Billie’. Què Déu em guarde.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!