Solcades

Esta alzina (o carrasca, com vulgueu anomenar-la) no té nom, però és meua i per ser meua ja és de tots. Que no tingue nom, a excepció d’altres arbres que sí que n’hi he posat, sobretot oliveres, no té un per què que ara hagi de referir. Senzillament, és l’alzina gran, que té una mica d’història humana al darrere. Ma iaia Ramona s’hi referia com ‘la carrasca de P.’, que era un home de la seua edat i que ja està al Cel. Ma iaia sempre la va conèixer així de gran. M’explicava que, quan ella i son iaio (este avantpassat meu que a l’estiu plantava melons a la soca d’esta figuera) arribaven al tros, deixaven el matxo lligat a la seua soca i el carro a la seua ombra. Lo camí que es veu a la fotografia no era així, sinó que era un camí fondo que evidentement conservo com un tresor, uns metres enllà. El cas és que estant P. en vida, los veïns dels bancals del veral van demanar-li de fer lo camí més ample per a poder passar amb lo tractor nou. P. acceptà, malgrat li partia la finca en dues meitats, i ací arriba el cas. I el cas és que l’alzina va acabar desterrada i el seu amo va fer baixar tots los sants a la Terra en vore-ho. Vull dir que el disgust que va tenir va ser fort. Certament, calia ser molt destraler i pocatraça per tombar una alzina d’este tamany, però coses més rares hem conegut. I P., amb la seua fe, lo seu coratge i tot l’amor, va adreçar com va poder l’alzina que, com podeu observar, està força inclinada pel costat del País Valencià. Fa uns anys, uns deu anys, un veí va cometre la imprudència de calar foc a les argelagues de la seua finca i les flames van arribar a la finca on està l’alzina gran. Aleshores, el disgust me’l vaig endur jo. I fort. Gràcies a Déu i als bombers només es van cremar algunes oliveres, però a l’alzina gran no li va passar res. Tampoc es van cremar les oliveres centenàries. I bé, us preguntareu què té esta alzina de trascendent per a mi? Doncs cada Advent, lo verdet del pessebre, quan jo era menut, el prenia de la seua soca i, de gran, vaig acostumar-me a venir a resar a la seua ombra. I ara, sovint, sovint, jo que sempre m’he befat d’aquelles persones rares que abracen los arbres, viatjo fins ací per romandre unes hores al seu costat. I ho confesso: m’hi abraço. Fins i tot he comprat esta finca d’argelagues i alzines joves i set o vuit oliveres abandonades (fins la pròxima tardor, que ja tinc lo permís demanat per a transformar la finca) per protegir este arbre, que per mi no és qualsevol arbre, sinó una companyia que sempre em manca, un refugi. I és que amb la merda i vici de la propietat privada, no m’arrisco a que un mal dia uns sòmines em lleven este valuosíssim patrimoni sentimental que quan jo falte heretarà ma filla Aran. I aleshores ja ho contarà ella, si Déu vol.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!