Solcades

La Mera és la plaça d’Ulldecona que més m’agrada perquè sempre fa de bon estar-hi. A l’estiu, amb la canícula, els plataners procuren una ombra generosa. A la tardor i l’hivern, la plaça de la Mera és un oasi de calma estagnant. Hom diria que no, que la plaça de l’església és més calmosa, però jo no m’ho penso. La Mera és distreta i hi ha bancs on gairebé sempre hi trobes alguna persona coneguda per a fer petar la xerrada. Jo hi vinc a badar, a deixar passar una estona asseguda, havent dinat, a mitja tarda, a qualsevol hora fa de bon jeure.

Quan era menut veníem ací a jugar amb la pilota. Hi passaven menys cotxes. Recordo una tarda que feia mal oratge. El cel estava gris, havia de ploure i bufava un vent gèlid. Al terra hi vaig veure un marxicolí que pensava que era de joguina, de plàstic, i el vaig prendre amb les mans. Quin esglai vaig tenir en veure com obria la boca, m’ensenyava les seues dentetes primes i punxegudes i de sobte saltava de nou als rajols de terra. Bufa! Quina angúnia!

La Mera. A la Mera acudim entre setmana a fer un cop d’ull a la cartellera on el sindicat d’aigües penja l’horari de les tandes del reg, els divendres.

Déu, la Mera! Allà on els moixons hi fan estada, als plataners. El tio Laureano venia fins a la Mera i se’n tornava cap a casa. De punta a punta del poble, sense abandonar mai el carrer Major, el seu passeig solitari tenia un punt de tendresa fàcil de copsar.

La Mera demana un cor reposat i una ment oberta, com tots los indrets de trobada.

La Mera i aquella xica estrangera que plorava i no vaig atrevir-me a conèixer. En adonar-se que jo també amollava unes llàgrimes encongides i mal dissimulades per ella, va mirar-me amb els ulls ben oberts i es va eixugar el rostre humitejat. Es va alçar del banc i va marxar a esperar el bus a la vorera de l’òptica.

La Mera i la parella que va renyir a la terrassa del bar. Del bar de la Mera. Quina basarda veure plorar aquell xic que no parava de repetir que ho havia cremat tot i ara necessitava començar de nou. Quina escena més humana, Déu! Quin amor més sincer.

A la Mera també s’hi ve a plorar fort. I a tocar el guitarró. I a estar sol, com jo, que sóc un estrany solitari. Un etern solitari, ara mig feliç i encabat també mig estranyat per coses que no tenen cap trascendència perquè ja no són d’aquest món. I què?

Ma filla Aran també ha jugat a la Mera i hi ha passat matins i tardes, quan era més menudeta, dibuixant i fent tallers que les joves de l’esplai organitzen. Perquè la Mera és centre, és mare i és cruïlla. Com l’ermita de la Mare de Déu del Loreto.

Quan torno de voltar amb la Vespa m’aturo a la Mera. Allà sempre trobo alguna ànima que ve o torna o ha vingut a romandre-hi. Perquè sí. Perquè això és el poble. Per contar-ho un dia, per viure sense pensar-hi gaire.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!