Solcades

Mon tio Vicent, ‘Pitarch’, va tenir fins a tres barques de tresmall: La Rosselló, l’Eva i la Laura. Esta darrera encara viu a un port del Garraf.

El dia que Vicent deixà la mar, a casa ho sentírem amb una certa tristesa. Segurament, perquè l’ofici de pescador, de pescador del tresmall, no és un ofici que s’aprengui a les facultats, sinó que passa de generació en generació i el vincle és potent en el sentit que crea una identitat teixida de records i complicitats un cop a terra. Som animals terrestres, però les naturaleses marines es reconeixen fàcilment en els rostres i el caràcter, diria. En l’ofici.

Potser per això existeix l’expressió ‘deixar la mar’, per vellesa o per malaltia, per referir-se, en el fons, a que hom seguirà vinclat al mar, però sense dependre’n en el guany.

‘Deixar la mar’ mai és un bon auguri, una ‘bona senyal’, un fet del qual, a priori, hom se n’hagi d’alegrar. És una notícia sentida.

Al meu besavi el pariren per anar a la mar. Gent de mar, de llaüt, en el temps en que s’estibava i no hi havia ports a cada poble, com a Les Cases, que es va fer en temps del President Pujol.

Els meus besavis nasqueren a la mar, pariren davant del mar i se n’anaren ‘a l’altra vida’ sense deixar d’escoltar la remor de l’oratge sobre la mar. Fins el darrer moment, al ‘barranc’, en la salabror.

La història de mon cosí fou una altra, però. Així ho comentava la nit passada, mentre amb la seua estimada Anne preníem cafè a casa, després de sopar. Ma filla Aran escoltava atenta les històries de Vicent ‘lo jove’: ‘Si mon padrí, fa uns anys enrere, m’hagués consultat abans de vendre’s la barca, ara estaria a la mar. Avui hem anat a dinar a Peníscola i després hem parat a Benicarló, on un pescador vell mos ha dit que en aquell port hi havia hagut fins a seixanta barques o vuitanta, si venien de fora, i ara es planyia que només en queden sis o set… I mos ha dit: Antes muntaven bones peces i ara si fan lo pam ja peguen bots d’alegria’.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!