Solcades

Eduard Solà Agudo

23 de gener de 2022
0 comentaris

La malaltia, la pastura i l’hivern


I

Estic malalt i ara més que ahir sento que la malaltia m’obliga a replantejar-me la vida. No és que ahir no en fos conscient, sinó que fins ara he intentat viure com si no pogués condicionar-me. Jo, a la meua manera.

I ara sóc conscient que han de canviar certs actituds en benefici dels que m’envolten i estimo. No vull dependre del consol de ningú i tampoc vull sentir-me culpable, ni víctima. Senzillament, ha arribat l’hora del canvi, de deixar-me acaronar per l’oxigen que sovint em manca i afrontar la por d’una mort prematura.

Ha arribat el dia d’estimar-me i acceptar un passat que no tornarà i que ha esdevingut una càrrega innecessària.

No escric això per compadir-me, sinó perquè penso que potser pot ser útil a alguna persona que pensi que el seu desànim serà per sempre. No, de cap manera. La vida és un regal, quelcom més que un regal pels qui som creients, però no cal ser creient per sentir-la de la mateixa manera.

No tinc una certesa més arrelada en mi que només l’amor és capaç d’alliberar-nos en tots els àmbits de la nostra efímera existència. Només des de l’amor som capaços de ser feliços i, com sàviament diu un amic, fa possible caure deu voltes i alçar-nos de nou una onzena vegada. Les que calgue. Viure és ocupar el temps.

Fa molts anys que em van diagnosticar una malaltia greu. He passat un calvari, però sempre m’ha paregut poca cosa. Diuen els metges que soc una persona forta. Jo no m’ho penso, sincerament. Si fos una persona forta no hagués maleït la meua ventura. Però jo sempre he tingut un far pel qual plantar cara a la desventura: Ma filla Aran.

L’amor per ma filla és absolut. Ella és el meu far. Potser algun dia ho sabrà i pot ser que jo ja no hi siga.

II

M’encanta fracassar. He fracassat tantes vegades en tants àmbits de la meua vida que quan em van diagnosticar la meua principal malaltia (m’agrada dir que sempre he estat generós amb la ciència) m’ho vaig prendre amb una indiferència que fins i tot em sorprenia. I ara això, Solà.

De jove vaig descobrir que el fracàs era la clau de l’èxit sempre i quan estigués receptiu al canvi. Perquè el canvi t’aporta una perspectiva renovada de la vida. I la vida és tot el que tenim. Com deia Brecht: ‘Morir és perdre-ho tot’. Almenys, penso, és perder l’oportunitat d’experimentar nous coneixements, noves ensenyances, noves relacions, noves solituds. Noves formes d’entomar les cabronades.

III

Mentres escric estes línies de tant en tant alço la mirada per observar com les cabres van amunt i avall rossegant les puntes dels margallons, de les esparregueres, del romaní, de l’herbei, dels ullastres, de les matisses. Al Sénia, del llentiscle en diem matissa.

Conec cada cabra del meu ramat, no només per la seua morfologia, sinó també per l’actitud. I cada cabra té el seu nom. La Valenta, la Xiqui, la Guapa, la Cuernitos, la Creveta…

Ara mateix son les 15.51 d’un diumenge d’hivern. Som a l’hivern, però sembla talment com si fos la primavera. S’acaba el bon temps, ara venen els mesos de la calor. Si pogués, tornaria enrere en el temps, fins a la segona quinzena d’agost. Les acaballes de l’agost son una delícia, una estació a banda.

Ara tancaré els ulls i imaginaré que som a l’agost i la tardor ha de començar. Ací mateix, a la serra de Godall. A Ulldecona, el meu poble.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!