Solcades

I

Li calia un gest, una paraula amable, un somriure, una mirada de complicitat. Li calia alguna cosa d’estes per a fer-lo plorar. Aquella vida apareguda li pareixia aliena. Jo ho sabia perquè també m’hi havia trobat: un diàleg breu, com si fos a un gos de casa, com en una fàbula d’ocells càndids que salven papallones dels infants terribles.

Tot girava al revés de com li convenia.

Sabeu com són los pous dels deserts? En cada carrer n’hi trobareu, si teniu vista. Potser algun dia us hi trobareu. És gairebé segur que us hi trobeu, algun dia. Aleshores comprendreu -si no ho heu copsat, encara- que tots sofrim pel mateix, però Déu és tant generós que a alguns mos posa a prova més sovint. I sovint, sovint, esdevenim passatgers d’un camí sense verals, de fredor a les nits i calor als migdies. I la vida a la Terra esdevé una experiència molt dolorosa. I les ferotges i absurdes estampes de la manca d’humanitat s’abraonen sobre el pit dels desterrats, dels estranys, dels que no tenen nom, ni lloc a les universitats de la vida.

II

Arribà l’estiu. Arribà la nit que pressentia la seua mort. Una nit i una altra. I un matí es trobà en l’abisme i l’abisme passà de llarg. Pensà que devia ser cosa d’aquell Déu a qui devia tantes desventures, tantes angoixes acumulades al seu rostre. ‘Algun dia emigraré’.

III

Arribà la tardor. Arribà aquella pluja que tant anhelava. Encara somniava en emigrar, en deixar córrer els anys fins a trobar l’amor. No s’adonava que l’amor havia florit en les seues entranyes, a banda de la por i la tristesa.

Un matí es llevà i s’adonà de les bondats de tenir una mare i gent que a voltes preguntaven per ell. I tenia l’esperança dels pobres aferrada a les mans i a l’esquena. I al ventre. No volia proclamar el seu neguit, lo seu nus a la gola, la seua ànima enlairant-se fins el sol com una vela despenjada del seu pal major després d’una nit penosa i tràgica.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!