Aquesta volta és segur que en Rufián no s’equivoca quan dịu que la victòria de l’extrema dreta als Països Catalans i a l’estat espanyol anirà acompanyada de patiment, il·legalitzacions i presidis. Però allò que cal deixar clar al pròleg és que un estat marcadament antidemocràtic (sic), de tradició absolutista i genocida, a aquestes alçades de la pel·lícula no és possible reformar-lo, si és el que pretenen vendre. No ho ha estat mai. L’estat espanyol no es pot reformar, la seua cimentació és anterior al feixisme del 39. Ser independentista implica conviure amb la rèmora del silenci perquè les arbitrarietats estan presents en tots els àmbits, no només en l’estricte i explícitament polític. La ideologia espanyolista, intolerant, supremacista, ha inoculat el silenci -la por, diguem-ho clar- arreu dels Països Catalans. Perquè els catalans som odiats pel simple fet de ser una nació a banda. Odiats des de sempre i sempre reprimits a base de morts, exilis i presidis. I un endèmic espoli. Cal dir-ho? De tot plegat en tenim una historiografia acadèmica que ens remunta al segle XVII. L’estat espanyol vol assimilar la nació catalana, sigui com sigui, i les esquerres catalanes supuren un anticatalanisme ferotge i barroer per explícit des d’abans de la mort del dictador. Ser independentista sempre ha estat il·legal, amb Vox o sense Vox, a cada barri de cada ciutat, a cada poble de cada província. La fórmula Rufián és escandalosa des del punt de vista polític perquè normalitza i blanqueja una situació anòmala que posa en evidència que a l’estat espanyol no hi ha garanties democràtiques pels qui no som espanyols i volem un estat propi. El context de la fórmula aquesta d’en Rufián poua d’aquesta realitat sociològica i no una altra. Una realitat silenciada amb la cantarella del dret a l’autodeterminació, etc., perquè allò que els és propi és el trilerisme enlloc de la novetat. I la conjuntura de tot plegat és el 155, encara, amb el president Puigdemont a l’exili, juntament amb Lluís Puig i Toni Comín, i un empobriment com més va, més esfereïdor. L’estat espanyol no ha perdut el nord, sinó que viu en un naufragi colossal i no cal ser gaire viu per preveure les consenqüències d’aquest esfondrament segur.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!