Solcades

Hi ha altres basses, al camí de les Senioles. Però la bassa de la infantesa d’alguns és esta, quan encara rebia l’aigua del pantà, una aigua fresca i neta. Natros hi arribàvem amb les bicicletes i no dubtavem en llevar-nos tota la roba i, conills, llençar-mos-hi de cap. Erem tant jovenets, que quan ahir em fixava en la seua fondària, em vaig adonar que a penes ara em cobriria poc més de la cintura, però natros mos hi llençavem els uns damunt dels altres i els peixos que hi havia mos rossegaven les cames en busca de pelletes i mos feien pessigolles.

D’això en fa molts anys. Mitja vida, potser més, i ahir vaig sentir unes ganes irrefrenables de tornar a la bassa del camí de les Senioles, avui tota plena d’herbes seques. Fa la sensació que fa més de mig segle com a mínim que ja no acull cap altra aigua que no siga la de la pluja, però jo sé ben bé que no i, com va escriure l’Estellés, ‘estic content i calle’.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!