De què alimentaré demà la meua esperança? He de llaurar i estovar la terra.
Cuso botons i esquinço draps de fil que han sobreviscut en una calaixera durant una pila de dècades.
Els anys de la dictadura i els anys del sol picant a les parets blanques de les cases del meu poble.
Sento nostàlgia de certes hores viscudes.
Ja no anomeno els migdies. Els camins, tanmateix, conserven l’esperit i la lletra. Potser seria precís recórrer a peu els rastres que han perdurat.
Per cert, esta vesprada he anat a vore els ametlers de casa. Han florit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!