Aquesta tarda ma filla Aran ha volgut anar a banyar-se a la piscina municipal de Càlig amb la seua amiga de classe Lucía. Pel meu gust, massa gent, però val a dir que ha estat una vesprada molt agradable. Per mi, lo milloret de les piscines municipals son les guinguetes, que acostumen a tenir allò que els joves revolucionaris anomenen ‘preus populars’, amb la diferència substancial que a les guinguetes tens la seguretat de ser servit amb educació i una responsabilitat en relació a l’aliment venut.
Mos ha plogut. La notícia és que durant uns vint minuts mos ha plogut i això m’ha ben emocionat, car no estava dins de les meues previsions que pegués una arruixadeta. De fet, m’ha emocionat l’olor de terra humida dels tarongers que hi ha a la vora.
Quan jo era menut, quan plovia a l’agost corríem tots los xiquets a buscar bosses per anar pels tarongerars a buscar cargols. I omplíem les bosses i de seguit a casa, los majors, los purgaven uns dies per fer un dinarot de cargols amb tomaca i ceveta.
Passa que, evidentment, los cargols bovers han desaparegut dels camps a causa dels químics i els sigfitos. I si hom en trobés algun, millor que el dixe allà on està. Perquè és lo que parlem, que el futur estarà marcat per la fam, la set i la guerra, a banda dels efectes del clima sobre este planeta que el sistema global saqueja i no sigues boig i calla.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!