Tinc un amic que diu que l’horroritza la idea de conèixer el futur. Jo penso, a diferència d’ell, que no hi ha res predeterminat i que no existeix cap tipus de mitjà per preveure o endevinar amb certesa allò que ens ha d’arribar, a nivell personal o col•lectiu. Si fos així, però, a jo sí que li encantaria conèixer el meu futur de cara a prevenir certes circunstàncies poc favorables. I és que, per exemple, no em fan por la pobresa, ni els desamors, ni les petites desgràcies que inevitablement mos arriben de sobte i posen en quarentena el nostre centre vital. En canvi, sí que em fan por la manca de salut de la gent que estimo o la meua pròpia. No em fa por la mort, sinó el periple emocional que comporta qualsevol malaltia greu. La malaltia em causa respecte, no la pròpia mort.
Des de fa força més temps que una dècada, visc arrelat als pobles menuts i a la natura, on em sento conscient de la felicitat de sentir-me lliure, tant interiorment com a nivell extern o en el marc de les meues sociabilitats. Visc la vida sense presses i allò que es perd en esdevenir un assalariat, jo penso que ho guanyo gaudint de la solitud, la paternitat, i la feina a la meua manera. No tinc un sou de 1500 euros cada mes, però tampoc l’anhelo, de la mateixa manera que tampoc em motivava durant els anys en que vaig exercir d’arqueòleg.
Ma filla Aran té 11 anys i vol ser pediatra. Tant de bo puga exercir d’allò que realment la motive. De moment, xala estudiant i supera molt sarisfactòriament totes les matèries. Aviat coneixerà l’arqueologia de primera mà i de ben segur que esta aproximació li servirà per preguntar-se coses. La meua intenció és desvetllar-li la curiositat per la ciència a través de provocar-li l’emoció per la recerca i el coneixement. I és que a banda de l’amor i totes les emocions positives que fa néixer, l’amor per comprendre i desvetllar noves realitats històriques ens apropa a allò que som: Humans conscients del nostre passat i els possibles destins.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!