Fa molts anys, concretament vint-i-tres, la meua apreciada mestra de segon d’ESO, la Paquita, va explicar-nos la Revolució francesa.
Recordo, unes hores abans de l’examen, en una nit d’insomni (i no era pas especialment propens a l’insomni i encara menys per motius, diguem-ne, acadèmics), estar estirat al llit esperant la son tot llegint i rellegint los meus apunts.
La Revolució francesa em sonava a una cosa important, que calia aprendre bé, i aquell relat exageradament ‘positivista’ m’atabalava.
Va ser una nit d’insomni que recordo, una nit on no encaixaven els fets perquè no tenia prou dades (o no les podia interpretar) per relacionar els esdeveniments i treure l’entrellat de quelcom amb cap i peus.
Suposo que l’examen devia anar força malament. De fet, a l’ESO los exàmens en general (tret de les llengües, les ‘experimentals’ i algunes ‘variables’) m’anaven sempre força malament, però això no em preocupava gaire, la veritat.
A casa donen per fet que mon iaio Toni i jo som dues calcomanies en qüestions de personalitat: Explorar i aprendre perseverant fins a comprendre.
A voltes m’atabala no comprendre la lògica de les coses, com a mon iaio Toni, en fi. I sempre ha estat així i no ho he viscut mai d’una manera negativa, ans tot el contrari.
Dic això perquè aquell curs, arran de les lliçons sobre la dita Revolució, vaig voler aprendre pel meu compte de què anava aquella pel•lícula. I vaig passar forces tardes dedicades, després del col•legi nostre de cada dia, a investigar gràcies al fons de dues biblioteques públiques que em queien relativament a prop de casa: La desapareguda i entranyable Jacint Laporta, a les Cotxeres, i la Joan Miró, a l’Escorxador, que no sé si encara existeix.
I ara m’és impossible recordar en quin moment d’aquell curs vaig aprendre una cosa que caldria explicar molt bé a l’ESO i sempre: Que l’ètica, si no està emparada per unes lleis d’obligat compliment i rigorosament contemplades en la jurisprudència, la nostra llibertat deixa de ser universal i esta llibertat (la democràcia) salta pels aires.
Allò universal esdevé arbitrari i, per tant, la Revolució dels il•lustrats no ha esdevingut mai.
Les arbitrarietats són molt perilloses per a tots i totes: Per a qui les entoma, sobretot i desgraciadament, però en bona mesura també per a qui les fomenta i dirigeix.
No cal dir-ho. O potser sí, encara.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!