Solcades

Al Sénia de l’alzinar en diem carrasca. La carrasca. No passa res. Del llentiscle en diem matissa i la Terra segueix fent lo gir al voltant del Sol ad eternum. Jo no ho he vist, però segur que així és.

La carrasca és l’unica formació arbrada de la Serra del Montsià i el principal hàbitat faunístic. Jo tinc per feliç costum anar cada dia a la serra del Montsià i molt sovint a passejar per la Font del Bugar i en puc donar fe. A voltes, pujo fins al mas de Mata-redona i a voltes prefereixo decantar cap al corral de la Galla, on comença o acaba la vall del Gallo, on vaig pujar a pasturar l’estiu de fa dos anys. Duret, duret, aquell juliol, val a dir-ho.

Per bé que per arribar al Burgar cal fer una ascensió de dos quarts d’horeta des del Cocó de Jordi, la majoria de les voltes munto només amb les gosses, la Lia o la Lila, principalment. I sempre, sempre, tinc l’esperança de trobar-hi el famós tritó palmat.

La majoria de les persones amb qui he parlat i que coneixen la Font del Burgar diuen que sí, que l’han vist, que el tritó palmat està allà mateix. Bé, jo no l’he vist, encara.

Sigui com sigui, la millor hora per fer el passeig és a la vesprada. Tampoc passa res si es fa de nit perquè podeu portar-hi una bona lot. Ara n’hi ha que són ben xicotetes i fan una llumenera que pareix que estigues al menjador de casa. I la llum de la lluna, a més, si està força crescuda, penetra per tota la vall. I aleshores, en aquella hora, es poden escoltar tots los sorolls d’esta fauna que rarament es deixa vore perquè no vol tractes amb natros, que mos hem tornar molt estranys des de fa molts dies.

Raboses, genetes, teixons, serps, dragons, llangardaixos, granotes, gripaus… I excursionistes, corredors, passejadors, com jo, anat i venint, amunt i avall del nostrat GR.

Jo, a soles o acompanyat, m’he passat forces nits contemplant el cel estrellat des de diferents punts de la Serra del Montsià, d’Ulldecona al Montsianell, que està a Amposta, en primavera i estiu, principalment, i he escoltat esta fauna que massa sovint no sé reconèixer.

Les gosses, aleshores, borden i venten les cues, neguitoses, espantades, quan escolten algun moviment o refilar. És cert que cada raça de gos té una aptitud i una actitud, però ambdues coses també s’eduquen. Els gossos es poden estressar molt fàcilment si fan nit en un indret que no coneixen. Per això, segons el meu criteri, sempre és preferible cercar espais ben oberts. O fer-los descobrir l’entorn amb antel·lació.

Natros, els humans, ja fa forces dies que hem perdut el sentit de la noctunitat. No gaires, per cert, perquè la gran catarsi esdevé amb la Industrialització, però suficients per a que hom consideri una certa extravagància això que el llenguatge actual anomena fer vivac. Cada vegada menys, val a dir-ho. Tot gira.

Tot gira, però penseu en no fer-ho vatros tot fent vivac: Cerqueu sempre espais ben plans, lluny de les valls i les pendents. I encarats a la banda morta del vent de la contrada. Tot siga dit, també.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!