Solcades

Estima. Acull la raó pròfuga que s’emmiralla en les aparences. Al cap i a la fi, sempre, hom estima sol, sense companyia. Entrega’t a Déu i tingues present això: només s’estima des del silenci de l’ànima. Allan Poe ho va deixar escrit: ‘tot allò que he estimat, ho he estimat sol’. Una muntanya nevada, vaig estimar. I quan la neu de la primavera li tornava la seua verdor vaig comprendre que no rebre és més imprescindible que obtenir. Quina seria la meua fortuna sense l’equilibri entre allò que sóc i conec i les possiblitats d’un èxit mudant, que es perdria abans de parlar? Quina seria la meua joia sense la teua? No cal que poses adjectius a les persones que un dia et van tractar com un ésser a qui tenir. Has de trobar el costat bo i cercar el camí de la seua dreta. I volar com ho fa l’àguila. ‘Tot allò que he estimat estimat, ho he estimat sol’. Ves i camina. Jo ho intento amb Jesús com a intermediari. Sóc una persona que mossega, però no esgarrapa. En aquesta vida mediocre, hi ha gent excel•lent, malgrat les seues febleses. De febleses tots en tenim. I de pors. La por no serveix per a res. Cerca i trobaràs fins i tot en la nit. Cerca des del silenci que esdevé després de la desolació. La desolació tampoc existeix.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!