Solcades

Amb los anys, les hòsties, la frustració, el silenci imposat i algun consell dels que en saben, lo meu amic de l’ànima acaba aprenent una cosa bastant absurda: arronsar-se malgrat ser un gegant. No és falsa modèstia, és economia domèstica. Veu patrons massa ràpid, relaciona idees i conceptes que aparentment no tenen res a vore, una conversa el porta a tres llocs alhora i de vegades ja sap per on petarà una cosa mentre encara li estan exposant, a voltes com si el món s’hagués d’aturar de sobte. Això, curiosament, no sempre cau bé. Gairebé mai. Sobretot al competidor de guàrdia: li ensenya una cosa, li resol un problema i al cap de dos dies explica que va perdre mitja tarda ensenyant-li que no en sap gaire, pobre ignorant, el meu amic. Admirable. Hi ha gent capaç de convertir un favor rebut en una medalla pròpia sense ni despentinar-se. Per això, l’amic va aprendre a callar de ben menudet, a fer cara de paper de fumar, a deixar passar alguna bestiesa sense corregir-la i fins i tot a fer veure que no ha entès una cosa que del cert va entendre abans que acabessen la frase. Però lo problema no és només lo cap. També hi ha aquella manera rara de digerir les emocions: una injustícia menuda pot quedar-li fent voltes durant dies mentre una desgràcia grossa entra, seu, demana cafè i no diu res fins al cap d’una setmana. La vergonya aliena li arriba abans que l’autobús, lo sentit de justícia treballa hores extres sense cobrar i l’humor acaba fent de sistema digestiu: si no ho pot arreglar, almenys procura que tingue un bon remat. I així va fent, navegant en estrats mentals, associacions improbables i silencis perfectament calculats, intentant no molestar massa amb allò que veu i pensa, perquè una de les coses més estranyes que ha après amb los anys és que destacar sense voler també pot ser considerat una provocació. I greu. I això pica. I llavors, de cara a l’aparador li toca tornar a fer-se el dissimulat. Però a voltes, com va escriure en Calders, amb ‘una mitja rialla triomfal’ cap endins, si el dia acompanya.