Em vas demanar que t’expliqués un conte i en vam inventar un a mitges, cosa d’anar imaginant mentre jo t’estrenyia la mà i tu m’estrenyies la mà, iaia, Ramoneta. I vam dir coses amb molt de trellat, aquella nit, a la teua habitació 217 de l’hospital, amb una llumeta discreta i la veu baixeta. Una conversa que he tingut aquesta tarda m’ha recordat aquell cop en que per fi guanyàvem i la nació esdevenia una nació lliure del Mediterrani i del món. Això va passar uns dies abans de la teua partida, aviat farà 9 anys. I jo pensava que el iaio estava allà, entre els dos, potser entre les nostres mans o acaronan-te. Estaves molt guapa, tenies un bon color de cara. Jo pensava que el iaio hi era perquè d’alguna manera hi era, és clar, aquella nit, entre natros dos i un desig per complir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!