Érem més joves que el pa,
més joves que l’enveja
i més badocs que el plor de la ira,
però quan vam fracassar
-com fracassen els lliures-
vam fracassar sense penedir-nos
de no haver arribat enlloc a temps
i d’haver lluitat a la nostra manera.
Amb els anys vam comprendre
que els fracassos no existeixen,
que tot plegat son cicles
que cal viure sense mirar gaire enrere.
I ara, què ho fa que visquem del somni?
Doncs aquest visceral anhel de llibertat
que ens lliga a un ramat de cabres
com a excusa per seguir estimant,
lluny de la puta ambició i el puto orgull
i la modèstia dels nens de casa bona,
dels herois dels nostres dies,
dels escollits per a la comparsa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!