Solcades

Despertar al precipici i descobrir que, més avall, hi ha una autopista en construcció. Sentir el neguit i respondre-hi amb unes mesures de seguretat absurdes com fixar baranes al vent. Tornar a aprendre del perdó acaronant un llop que podria matar i, tanmateix, recolza el seu ventre en el teu ventre. Guaita, he trobat una joguina vella flotant com un flotador enmig d’allò que crèiem perdut. Fer un viatge nocturn en Vespa sense saber ben bé cap on, amb la tardor als ulls, i aturar-se allà on ja no calen paraules. Has conegut la dona de l’altra banda de la riba? Diu ‘pare’ i la paraula es converteix en aigua de mar. Al migdia, amb la punta dels dits ressegueix una roca i hi sent passar el vent i confon l’estiu amb una primavera a Alaska. I s’inventa una conversa sobre un termòmetre que mesura la febre i la distància alhora. Té previst rebre un diagnòstic amb la calma estranya de qui simplement fa punta al llapis abans de continuar escrivint. Perquè hi ha una forma de saviesa que no fa patir. No elimina el precipici, el neguit, la docilitat del llop, la pèrdua, sinó que permet que tot ocupi el seu lloc sense dominar-nos, conscient que l’amor pot existir fins i tot entre dues tangents que no es toquen, però una forma silenciosa les salva d’un final previsible. I ja tot té un sentit, ja podem dir que hem estat compartint uns minuts a la mateixa sala de cinema però no ens hem vist.