A vore qui la ballarà fins les quatre o les cinc, abans de dormir amb la nit encara entre les dents. Demà, en llevar-te, ves i fia-te’n d’allò que la IA et conte si vols explorar res. A mi, plim, que a l’habitació entrarà l’aire del capvespre i a l’iPad sonarà Max Richter mentres ho done tot per perdut. Ves. Ideals més pagans han trobat la pau per les mateixes vores tot frisant per la ceguesa de l’altre. I saltant de valent. Però també en saben, de nedar. I el desig de saltar més alt, Eduard? I el teu, estimada? Qui saltarà més lluny aquesta volta? No va d’això, amor. Segur? Creu-me. Saltar per a que el paisatge viatge i ens traslladem, de la maneta, allà on els vius només prenen nota? Quina salvatjda, mano, t’ho dic. Quina angúnia, quin llast de temps. Però ara quan passegem mos sentim més afortunats que menys. De què parles? De saltar? Ai, gatota. No mos farem mal, però alguns sempre mos diran que no estem acabats. Encara.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!