Aquestes arbequines empeltades d’ullastre tenen 4 anys. En tinc 37 en cossiet esperant a l’abril que ve per a ser trasplantades a la mica de terra que queda i que podeu observar al vídeo. Va ser un encert fer esqueixos d’ullastre per a empeltar un cop crescuts perquè els senglars van arribar una nit i van fer calamitats en les soques, que després van rebrotar. I ara, a més, amb aquests estius tant feixucs l’estrès hídric no és tant maldestre sobre l’arbre. Gràcies al ‘Peixo’, que va ajudar-me a plantar-les en un quadre de quatre metres quadrats i que actualment em desbrossa la junça en un obrir i tancar d’ulls, l’antic hort dels Arenals poc a poc es va convertint en allò que en el futur, si Déu vol, serà la mare d’un oli monovarietal d’arbequina. Alguns pagesos m’han suggerit que potser hagués estat més encertat plantar la varietat arboçana, que ara està tant de moda, però jo no m’ho penso perquè en aquesta terra disposo d’aigua i els estius puc regar a manta, si vull i si l’embassament té prou aigua.
En aquest hort dels Arenals, quan jo era menut, mons iaios hi tenien mançaneres. Un dels records més primerencs que tinc és el de collir mançanes ací mateix, juntament amb uns flaixos de l’antic molí d’oli d’Ulldecona, al carrer Barcelona. Les mançaneres es van anar perdent quan mon iaio Toni va faltar. Aleshores, vaig decidir sembrar hortalisses. Bajoquins, tirabecs, faves i pataques. La feina, però, no em permetia estar a les hores de reg, els divendres al migdia, i vaig decidir finalment plantar arbequines amb peu d’ullastre.
L’hort dels Arenals, a la Foia, té una qualitat de terra excel•lent, com es pot apreciar al vídeo, la qual cosa el fa idoni per a qualsevol tipus de conreu. En Lluís fa ben bé més d’una dècada plantà vinya a la seua parcel•la i en va treure un vi no gens dolent. El premsava a cal Clua, a Vilalba dels Arcs. Ho vaig saber casualment perquè vaig passar uns anys treballant a la Terra Alta i, entre altres municipis, a Vilalba. La preciosa Vilalba.
Per mi, allò que també fa entranyable este raconet d’Ulldecona és el fet d’estar al costat mateix de la via del tren. Quan jo era menut i hi havia les mançaneres que he comentat calia aparcar a l’antiga fàbrica Tresfor (l’edifici de façana blanca que es veu al vídeo, a l’altre costat de la via) i travessar a peu les vies a correcuita. Avui, quan passa el tren i coincideix que estic feinejant o deixant passar el temps en aquest quadret de terra, recordo aquells instants de quan era ben menut i la ferum de les mançanes s’escampava per tota la casa i venien les veïnes a pesar dos o tres quilos d’aquells fruits dolços com l’arrop. Què donaria ara per tenir a les mans les romanes amb que ma iaia pesava les mançanes!
Les mançaneres ja no hi són. L’horta es va acabar. Avui hi ha oliveres. Se’m fa precís, ara, no pensar què se n’haurà fet de tanta il•lusió i treball dedicat ací, a la via, a la séquia 56 ‘Duatis’. Jo intento plasmar les emocions però potser mai me’n surto. Però si dic Arenals i feu una cerca al motor disponible al bloc és possible que hi trobeu alguna imatge del sol, del migdia… De fet, ara que hi penso, la primera imatge que vaig publicar al bloc, de quan la Lila tenia quatre mesets, està feta a l’hort dels Arenals. Totes les coses precioses passen entre les oliveres dels Secans i els Arenals. Si visqués una altra vida ací mateix voldria tenir la sort d’aquesta mateixa, gràcies també als Arenals. A les mançanes, a les bajoques, als migdies de reg, a la calma, al tren, als capvespres. A les arbequines. A mons iaios. A les serps i els gripaus i tota la cargolina morta i viva que l’aigua de la séquia du d’allà cap ací. A la pau. A la nostàlgia, també, i les mil excuses per a que mai acabe.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!