Quan la nit passe per ta casa a passar comptes, no et preguntes si vas plorar fort o vas fer-ho com sempre. Si la nit vol passar de llarg, no poses cara de circunstàncies: obre la porta de la teua cambra, prega-li que s’ajoque al teu llit i de seguit, abans no tanque els ulls, pregunta-li si ella sent el mateix que tu. La foscúria de la nit incita al recolliment i a l’amistat.
Deixa’t seduïr per les coses autèntiques que t’ofereix la vida, com escriure o recitar els versos de Goethe en veu alta i clara. Fes-ho quan la nit, recolzada en el teu matalàs, s’abraone sobre el teu ventre i sentes la seua càrrega com una autèntica penitència.
Deixa que les quatre del matí et desvetllen i una altra nit sentes l’angoixa de l’absència. De qualsevol disgust, no moriràs: si has arribat fins ací, jura’t que també arribaràs fins allà. Oh, dissort! Oh, tremolor!
No passis pena quan el sol penetre a la teua cambra i descobreixis que la nit ha fet via cap a un altre hemisferi tocat de mort. Després del cafè, pren la motxilla, surt al carrer, camina fins a esgotar-te.
La vida, al marge de la literatura, és un anar i venir. Al cap i a la fi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!