Solcades

Comptaria fins a deu, però a la meitat ja m’hauria descomptat. Em veus i plores. No, et lamentes. Ara penses que odio aquest gest inútil. L’odi. El tedi. La part més fosca de l’ésser en relació. No compartir, no empatitzar, només l’actitud covarda de girar l’esquena a la realitat. Tanmateix, queda l’engruna d’orgull per acabar amb l’escena obscena del silenci i la seua buidor. Vols merda? Per a tu tota. Vols que et negue que sóc un paràsit, un sòmines, un vividor, i per a postres un prevaricador, un corrupte? T’ho nego. Així he construït el meu jardí i així he fet fortuna. Un altre món és possible, però en aquest s’hi viu de collons. Sóc un funcionari més del femer. Sóc allò que penses i no tens coratge de dir-me a la cara.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!