Solcades

Eduard Solà Agudo

26 de febrer de 2017
0 comentaris

El record ideal

No és necessari sempre cercar un començament. O un principi. Un relat comença amb una paraula i acaba amb un punt i final. Però aquesta és una possibilitat del relat.

No passa res si després d’aquest punt i final, un dia us despengeu amb una continuació. Ara no, és clar.

Jo no sé si ‘amb-Franco-es-vivia-millor-que-ara’. No hi era, aleshores, i cal admetre que allò que no hem viscut no existirà mai. Ni en el record, ni en la imaginació pròpia de cada record. I tot i que sospiti que el règim d’este malparit m’hagués posat la pell del revés com ho va fer amb els meus, el cert és que hi ha de tot, en cada temps.

L’atzar, l’atzur, l’espai i el temps. Per exemple: Mon iaio va anar pagant molt cares les conseqüències de ser l’únic republicà (‘de partit’, malgrat la clandestinitat) d’una família de València, el cognom de la qual m’estalviaré de citar, però que si coneixeu una mica el temps i l’espai l’endevinareu si us dic que també va acabar emigrant a causa de la seua condició religiosa.

Que qui sap si em va anar de mitja perruca el fet de no acabar hipotecat amb la duríssia de la ‘playa levantina’.

Que la nostàlgia no és res més que una ideació. Una mena d’engany que ens provoquem a nosaltres mateixos. Hom pot tenir nostàlgia d’un amor del passat, però suposo que no de tot aquell ‘amor viscut’. Segur que en algún moment de la pel•lícula va descobrir que la pudor dels seus pets no mereixia la mateixa consideració que la dels teus i va preferir callar. Hagués pogut dir-t’ho, és veritat, i entre els dos i potser l’ajuda d’un nutricionista sensible pel yoga i pagat a mitges ho haguéssiu pogut solventar. Però va preferir callar i tu vas preferir dissimular.

I ara sents la nostàlgia dels caps de setmana buscant rovellons al Berguedà mentres fèieu plans per ser pastors, fer el salt, i renunciar a la Línia 1 -Urgell-Urquinaona- a les set del matí? Ja, però t’amagues conscientment els pets.

Que abans del Periodisme tot era millor. Més honest, més personal. Epistolari. O què?

Que la vida és un calidoscopi. O millor: Una caixa de bombons, com diu el meu cosí Forrest. En Forés.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!