La felicitat es menja, com l’amor, com allò que Déu entrega sense que ens n’adonem. Hi ha moments que sento que Déu em somriu, que em pica l’ullet i al fil d’una conversa és Ell qui em para la taula només per a mi. La joia és immensa quan jo els serveixo les menges.
Com podria no estimar a Déu, que em brinda la salut i l’enteniment per donar-li les gràcies per tant d’amor com em regala i m’ensenya a compartir? Déu és la màxima expressió de l’amor. No em calen les cinc vies tomistes, ni la teories del ‘principi antròpic’ per adonar-me de les bondats que Déu em dóna sense demanar-li.
Ell només et demana que no jutgis i que respectis els seus temps i les seues obres. No hi ha res al marge d’Ell. Qui està obert a fer-se estimar per Déu i qui arriba a estimar-lo amb humilitat i sincerament, qui posa Déu al centre de la seua vida, serà feliç i viurà l’Eucaristia amb una felicitat completa.
El món és una porqueria. Les relacions humanes tendeixen a recórrer pels marges dels Evangelis. Déu no és el culplable. Quan envià el seu Fill a conviure entre natros, el Fill de l’Home acabà a la Creu. Què lluny estem del missatge de la Bíblia!
La notícia és que el Bé s’acaba imposant i sempre triomfa. Perquè Déu és viu i és la font de tota existència. L’esperança no mor, es renova en cada segon.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!