Solcades

Hi ha històries polítiques que no s’escriuen en cap pacte. No tenen fotografia, document fundacional ni una data exacta que permeta dir: ací va començar tot. Es reconstrueixen observant què defensava cadascú, què acaba fent, quines alternatives desapareixen i, sobretot, dins de quin terreny es veu obligat a jugar.

La relació entre la CUP i Esquerra Republicana després de l’1 d’Octubre de 2017 es pot llegir així. No com la història d’una aliança estable, perquè les votacions ho desmenteixen, ni com la d’una submissió orgànica, que les fonts tampoc no permeten afirmar. Més aviat com la història d’un desplaçament del centre de gravetat de l’independentisme: mentre la CUP intentava mantindre viva la hipòtesi de ruptura nascuda l’octubre de 2017, la política catalana retornava progressivament a la institució autonòmica, a la negociació i a la gestió. I en aquest nou espai ERC adquiria una centralitat que obligava la CUP a definir-se, una vegada i una altra, respecte d’ella.

Aquesta diferència és fonamental.

Dues interpretacions incompatibles del mateix Octubre

Per entendre què passa després cal recordar fins a quin punt era radical el punt de partida de la CUP. En el programa de les eleccions del 21 de desembre de 2017, convocades per Mariano Rajoy mitjançant l’article 155, la CUP afirmava que calia fer efectiva la República proclamada el 27 d’octubre, desplegar el mandat de l’1-O, impulsar una assemblea constituent i avançar cap al control efectiu del territori. No proposava simplement recuperar l’autogovern suspés: pretenia continuar el procés de ruptura. Així ho recollia el seu programa electoral.

Pocs mesos després, la mateixa organització formulava un diagnòstic encara més revelador. Sostenia que l’energia de l’octubre de 2017 havia sigut reconduïda des del carrer cap a les institucions i cap a la negociació dins del règim polític espanyol. La CUP considerava que la República havia quedat, en la seua expressió, «al congelador», segons explicava en aquest document polític.

És una font decisiva perquè documenta una cosa que després tendirà a oblidar-se: la CUP era perfectament conscient del canvi de terreny polític. La qüestió és què va fer davant d’aquest canvi.

2018: la primera contradicció

La legislatura sorgida del 21-D va obligar molt prompte la CUP a afrontar el dilema. El 22 de març de 2018, Jordi Turull va obtindre 64 vots favorables de JxCat i ERC, 65 contraris i quatre abstencions de la CUP. No va ser investit, tal com consta en la informació del Parlament.

Dos mesos després arribà Quim Torra. El 14 de maig, Torra fou investit president en segona votació amb 66 vots favorables de JxCat i ERC, 65 contraris i les quatre abstencions de la CUP, segons la crònica parlamentària. Sense aquestes abstencions, aquella investidura no hauria tingut el mateix desenllaç parlamentari.

La CUP no entrava al Govern ni avalava el seu programa. Però tampoc no bloquejava la reconstrucció institucional de la Generalitat. Ací apareix una de les tensions que marcaran tot el període posterior: una organització que havia defensat que el mandat de l’1-O exigia superar el marc autonòmic participava, des de l’oposició, en les decisions que permetien tornar a posar-lo en funcionament.

Això no prova un «acotament a ERC». Torra era candidat de JxCat. Però sí que documenta el primer moviment d’una transformació més profunda: la política efectiva tornava al Parlament i la CUP hi tornava amb ella. La República, mentrestant, continuava esperant en algun lloc entre una declaració solemne i una carpeta institucional.

Del carrer a la governabilitat

Entre 2018 i 2020 aquesta contradicció es va fer estructural. La CUP podia denunciar que l’independentisme institucional havia abandonat la ruptura i, simultàniament, havia de decidir sobre pressupostos, investidures, lleis i majories dins de la mateixa autonomia que considerava insuficient.

Aquest és el mecanisme que interessa més que qualsevol conspiració o pacte secret. No cal que ERC controle la CUP perquè ERC condicione el seu espai de decisió. N’hi ha prou que la política independentista es desplace cap al terreny on ERC és un dels actors imprescindibles.

La distinció entre dependència orgànica i dependència del terreny polític és essencial. De la primera no hi ha proves. De la segona, els episodis posteriors ofereixen indicis molt més sòlids.

2021: el moment de màxima aproximació

Les eleccions del 14 de febrer de 2021 constitueixen el punt culminant d’aquest procés. ERC i la CUP van negociar formalment la investidura de Pere Aragonès. El 21 de març, Esquerra anunciava que els dos equips negociadors ultimaven un preacord que fixava prioritats socials i nacionals i que havia de garantir tant la investidura com l’inici de la legislatura, segons explicava en aquest comunicat.

Ja no es tractava d’una abstenció instrumental. Hi havia negociació política, programa i voluntat d’estabilitat. El debat d’investidura ho deixa encara més clar: la documentació parlamentària recull explícitament l’existència de l’acord entre ERC i CUP i la voluntat d’articular una majoria que permetera avançar en polítiques socials i en el projecte independentista, tal com consta en el Diari de Sessions.

Aquest és probablement el punt documental més fort per parlar d’una aproximació estructural de la CUP a l’estratègia encapçalada per ERC. Però també és el punt que permet comprovar-ne ràpidament els límits.

La ruptura que arriba immediatament

Si existia una subordinació estable, els pressupostos de 2021 haurien d’haver-la confirmada. Va passar el contrari. El novembre de 2021, la militància de la CUP-NCG va avalar presentar una esmena a la totalitat als pressupostos del Govern. Segons les dades publicades per la mateixa organització, un 63% dels participants defensava impedir-ne inicialment la tramitació, encara que un 68% volia continuar negociant. La CUP justificava la decisió criticant la normalització de les relacions amb l’Estat i el model econòmic del Govern, tal com recollia aquest comunicat.

Aquest episodi impedeix una interpretació simplista. L’acord ERC-CUP de març no havia convertit la CUP en un suport permanent del Govern. Però havia passat una cosa igualment significativa: durant mesos, la discussió política de la CUP havia quedat articulada al voltant de què exigia a ERC perquè ERC governara.

El centre de gravetat havia canviat.

ERC canvia de socis i la CUP queda fora

La legislatura d’Aragonès acaba mostrant encara millor els límits de l’acord de 2021. Quan el Govern necessita noves majories, ERC deixa de dependre de la CUP. Els pressupostos de 2023 són especialment reveladors. El Parlament els aprovà amb 73 vots favorables del PSC-Units, ERC i En Comú Podem, mentre Junts, Vox, CUP, Ciutadans, PPC i el diputat no adscrit hi votaren en contra, segons les dades oficials.

La CUP denuncià precisament aquest desplaçament. En la seua crítica als comptes acusava ERC d’haver acceptat el marc dels macroprojectes i d’allunyar-se de les polítiques socials que la formació anticapitalista reclamava, tal com exposava en aquest posicionament.

Entre 2021 i 2023 es produeix, per tant, una seqüència molt precisa: ERC i CUP pacten la investidura, la CUP intenta condicionar el Govern, el pacte entra ràpidament en crisi, ERC busca altres majories i la CUP torna a l’oposició.

Això no és la trajectòria d’un partit satèl·lit. És, però, la trajectòria d’una força que havia intentat condicionar des de l’esquerra independentista un govern presidit per ERC i que comprova que ERC disposa d’altres geometries parlamentàries. La geometria, en política, sol ser molt més útil que la mística, sobretot quan cal aprovar pressupostos.

2024: una escena extraordinàriament reveladora

Les eleccions catalanes de 2024 alteren completament l’escenari. L’independentisme perd la majoria parlamentària, la CUP queda reduïda a quatre diputats, ERC passa a tindre la clau de la investidura i el PSC guanya les eleccions.

I aleshores es produeix una escena que resumeix moltes de les contradiccions acumulades des de 2017. El 10 de juny de 2024 s’elegeix la Mesa del Parlament. Josep Rull obté en segona votació 59 vots, davant dels 42 de Sílvia Paneque, segons la informació parlamentària.

La CUP explica públicament la seua decisió: havia intentat una entesa més àmplia, lamentava que Junts no haguera donat suport a una presidència d’ERC i finalment havia optat per facilitar una Mesa «en clau independentista» presidida per Rull. També precisava que aquell acord no implicava cap compromís posterior d’investidura, tal com consta en aquest comunicat.

El detall és important. Set anys després de l’1-O, la CUP continuava concebent ERC com una peça natural d’una arquitectura institucional independentista, encara que competira durament amb ella.

No era adhesió. Era centralitat.

El límit definitiu: Salvador Illa

Dos mesos després arriba la prova més clara contra qualsevol teoria d’una subordinació automàtica. ERC decideix donar suport a Salvador Illa. La CUP, no.

El 8 d’agost de 2024, Illa és investit president amb 68 vots favorables de PSC, ERC i Comuns i 66 contraris de Junts, PPC, Vox, CUP i Aliança Catalana, segons la votació oficial.

Aquesta votació és incontestable. Davant d’una de les decisions estratègiques més importants adoptades per ERC des de 2017, la CUP se situa explícitament a l’altra banda.

Per això qualsevol relat rigorós sobre un «acotament» ha de contindre aquesta objecció al centre de l’anàlisi, no amagar-la en una nota al peu. Les notes al peu són molt dignes, però no haurien de servir per soterrar les proves que incomoden la tesi.

La divergència continua

La mateixa fractura reapareix amb els primers pressupostos del Govern Illa. El 2 de juliol de 2026, el Parlament aprova els pressupostos de la Generalitat amb el suport del PSC, ERC i Comuns. La CUP hi vota en contra juntament amb Junts, PPC, Vox i Aliança Catalana. El resultat oficial és de 69 vots favorables, inclòs un vot de Junts emés per error, i 66 contraris, segons la crònica del Parlament.

La CUP havia presentat una esmena a la totalitat i qualificava els comptes com els pressupostos pactats per Illa, Junqueras i Albiach, criticant-ne especialment les polítiques d’habitatge, serveis públics i cost de la vida. Aquesta és, naturalment, la interpretació política de la CUP sobre els comptes, no una descripció neutral dels seus efectes, tal com es pot consultar en aquest posicionament.

La seqüència 2024-2026 és, doncs, coherent: ERC participa en la majoria que investeix Illa i posteriorment pacta els pressupostos; la CUP s’oposa a totes dues decisions.

Què queda de la hipòtesi?

Queda una història més interessant que la d’una simple submissió. Després de l’1 d’Octubre, la CUP partia d’una premissa maximalista: el referèndum havia produït un mandat que exigia desplegar una República i superar l’autonomia. El seu programa de desembre de 2017 ho deia sense ambigüitats, com es pot comprovar en el document electoral.

Però aquest escenari no es materialitzà. La política catalana retornà al Parlament, als pressupostos, a les investidures i a les negociacions entre partits. La mateixa CUP denuncià aquell canvi de cicle i la institucionalització de l’energia de l’octubre en aquest text polític.

I, tanmateix, també hi participà.

Ací rau la paradoxa. No cal afirmar que la CUP es convertira en una extensió d’ERC. Les votacions de 2021, 2023, 2024 i 2026 impedeixen sostenir-ho. El que sí que permet documentar la seqüència és una altra cosa: ERC va contribuir a definir el camp polític dins del qual la CUP havia de prendre moltes de les seues decisions.

La CUP podia facilitar una investidura, negociar-la, trencar l’acord, presentar una esmena a la totalitat o votar contra ERC. Però una part considerable de la seua política institucional consistia a decidir què feia davant l’estratègia d’ERC.

Això és més precís que parlar simplement d’obediència.

L’acotament invisible

L’acotament, si es vol conservar el concepte, no seria per tant disciplinari sinó estructural. ERC no necessitava que la CUP li donara sempre la raó. La qüestió era una altra: després de la derrota de la hipòtesi rupturista de 2017, el terreny de joc es va anar reduint. La desobediència institucional, el control efectiu del territori, el procés constituent immediat i el desplegament de la República, elements presents en el programa cupaire del 21-D, van deixar de constituir alternatives operatives al Parlament, tal com es desprén del programa de la CUP.

La CUP continuà reivindicant la ruptura, però la seua pràctica parlamentària hagué d’operar dins d’un sistema de possibilitats molt més estret. I ERC, primer com a soci de govern, després presidint la Generalitat i finalment com a força decisiva per a la investidura socialista, ocupà bona part del centre d’aquest sistema.

Aquesta és la història inadvertida. No la d’una CUP que obeïa ERC, sinó la d’una CUP que volia obligar la política catalana a eixir del marc i que, progressivament, va haver de prendre les seues decisions dins del marc que denunciava.

I aquesta distinció és encara més incòmoda perquè no permet assenyalar un instant de capitulació. No hi ha un dia. Hi ha una successió.

El 2018, quatre abstencions permeten la investidura de Torra, segons la documentació del Parlament. El 2021, CUP i ERC subscriuen un acord d’investidura, tal com recull el comunicat d’Esquerra. Mesos després, la CUP presenta una esmena a la totalitat als pressupostos, segons la resolució de la militància. El 2023, ERC aprova els comptes amb PSC i Comuns mentre la CUP hi vota en contra, tal com consta en la votació parlamentària. El 2024, la CUP contribueix a una Mesa de majoria independentista però vota contra Illa, investit gràcies a ERC, segons el seu comunicat sobre la Mesa. I el 2026, ERC torna a pactar els pressupostos amb PSC i Comuns mentre la CUP torna a votar-hi en contra, d’acord amb la informació oficial.

No és una línia recta. Precisament per això és políticament significativa.

La història posterior a l’1 d’Octubre no mostra una CUP convertida simplement en apèndix d’ERC. Mostra una força independentista radical que havia imaginat la superació de l’autonomia i que acaba disputant, negociant i combatent dins d’una autonomia reconstruïda; i una ERC que, sense controlar-la, esdevé durant bona part d’aquest període un dels principals centres de gravetat respecte dels quals la CUP ha de posicionar-se.

Setembre de 2017 havia plantejat la pregunta de com eixir del marc. La dècada posterior n’ha plantejat una de diferent i més difícil: què li passa a una força de ruptura quan el marc sobreviu a la ruptura?