I
Lo món són parets recolzant-se les unes amb les altres. En un altre món los arbres no deixen que la claror del sol il•lumine les valls i les fondalades de les muntanyes. I en un altre món la neu afeblida pel nou clima crea icebergs allà on tot pareixia un hermètic glaciar.
He tornat. Feia temps que esperava este retorn i de sobte m’he retrobat amb les cases que em van vore créixer, estimar i maleïr. I heus ací el conte del rei que finalment es quedà en calçotets davant de tots los súbdits. Jo, com un súbdit més, he inventat un altre conte: la rondalla del mai acabar, de la certesa que moriria després de la República. Mai vaig perdre l’esperança que no fos tant fatal lo seu destí.
II
He sortit, ara no tinc excusa per no fer-ho. Les meues mans solitàries esquinçades i l’atles que em manté amb lo cap en una posició òptima per viatjar s’han conjurat per expulsar-me del món de les bèsties. Ja no tenia excusa per no alçar-me una altra volta, així que d’un encec he vist lo sol foragitar l’aurora i m’he posat a caminar de cara.
‘Caminante son tus huellas el camino y nada más’, va escriure Machado, i conserva tota la raó, però la veritat és que ara recorro els mateixos passos de sempre, sota el cel de la serra de Godall. Lo meu hàbitat, lo meu refugi, la meua confessable afició, la meua ànima de mugaire i contrabandista.
No hi ha cap camí de la serra de Godall que no haigue recorregut. Tots tenen lo seu nom en la meua memòria. Podria fer un atles mental de la serra. Un atles sentimental, si ho preferiu. Unes línies traçades en la pols d’alguns camins que travessen la serra, dels Bacallans fins a Godall.
III
Eduard Solà, quaranta-dos anys, a prop dels quaranta-tres, més fort que menys, però a la seua manera, per servir-vos a canvi d’un somriure sincer. A canvi d’un somriure sincer i un vas d’aigua amb caldo de llentia per afonar l’empelt d’una figuera que serà plantada per sant Joan, si Déu vol.
Poc més que això, a banda d’aquelles històries que no vull contar. Veritats a mitges, potser. Estrips, a la fi.
IV
Diumenge. M’agrada anar a missa entre setmana, però no en diumenge. No m’agrada anar vestit per a l’ocasió, val a dir-ho. Em sento més còmode a la missa de set d’entre setmana.
Mai he portat americana i és molt possible que em more sense haver-ne vestit en cap ocasió. La roba de vestir em fa nosa, no m’hi veig. Qualsevol roba em va bé, tot i que de tant en tant m’agrada cercar per Amazon i trobar alguna samarreta o jersei de l’estranger que a la fi acabo comprant.
Com deia, jo soc de missa de set, a Alcanar o a Ulldecona. A Ulldecona en som una colla, però a Alcanar rarament passem dels set o vuit fidels. I així i tot, mossèn Emili diu missa després del Rosari, que comença a quarts de set.
La missa m’aporta serenor i pau: heus ací la dimensió pràctica de la meua devoció. La missa em retorna al centre de les meues emocions, com les poques voltes que em confesso o em deixo aconsellar pel mossèn. Perquè els mossens son gent sàvia, persones humils de cor que coneixen molt bé les febleses humanes i també les seues virtuts.
Però poques vegades em trobareu a missa de diumenge. Massa concorreguda. És més segur que em trobeu als firats setmanals de Godall, la Galera o Sant Rafel del Riu, que cauen tots ells en diumenge, o al bar de qualsevol poble del Maestrat, tot esmorzant un entrepà i un cafè amb llet.
V
La vespra del diumenge és calmosa i ronsa. És un romanç sobre la mar enamorada o un blues dedicat als viatges de tornada a casa després d’un dia d’excursió.
Si la vespra del diumenge fos una bèstia, ben bé podríem assimilar-la a l’escurçó que habita la cara oculta d’una llosa. En sentir-se descobert, resta quiet, a punt per a l’atac ardit i emmerzinat damunt la carn estranya i forastera. Perquè la tarda del diumenge també pot ser tràgica: una mala notícia pot fer a miques el mite dels diumenges de pau i repòs.
La tarda del diumenge és l’anticipació del dilluns. És un estat de la ment en vigília. Són unes hores perdudes, a banda, són la síntesi dels desitjos que primer s’esfumaran, abans de tornar al llit.
Jo acostumo a passar les vespres dels diumenges al maset de la família, llegint a la vora del foc a terra. Si no fos per les lectures, la meua estança en aquesta vida tindria un altre sentit, una altra raó més lúdica per anar omplint-la de sentit.
No ho sé. Jo no sé res. Deixo caure els pensaments a totxo, com un capvespre sense crepuscle o com l’aire càlid de la nit que ens avisa que la primavera no ha arribat al curs final de l’Ebre, però ja ve a néixer en esta latitud del planeta. I bona nit, amor, i que passem una feliç setmana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!