No la coneixia, la primera vegada. Avui, com a lector i com més va, més sorprès per Ortega y Gasset, no puc dir que em genere una temptació baladí el fet de dominar els seus estats d’arrogància inadvertida, però alhora poc dissimulada. I potser a consciència, mira fins on arriba la gràcia. Però em coneix prou. Ella és intel•ligent i sap que superar amb oxigen la prova de la ‘mente fria, sangue quente’ en circunstàncies verament solemnes equival a un orgasme mental d’alt voltatge per la meua banda, molt previsiblement amb conseqüències irreversibles a curt termini. Electrodes col•lapsant els espais blancs a zero-sis-zero-set MS. En dos, a la pantalla, via de doble carril i un únic sentit: els núvols dels seus ulls. Pausa. Tres minuts. D’acord, ho endevines al moment, però vols que tot sigue intravenós i amb la mirada fixada en el rictus dels teus llavis que, ara ja sí i per fi, em facen perdre l’oremus i les ganes de morir pregant a Déu per la salvació de la meua ànima per les ganes d’espatarrar-te. Amb urgència, amb el cor xorrejant, però amb prudència fins el final. Com si no fos la primera volta que ens passa. Com si el misteri fos un altre i no aquell que ens va du fins a l’abisme de la matèria rovellada per tanta aigua i tanta poca sucada a l’hora de pensar i fer les coses amb un trellat inexplorat encara. I tot plegat per dir que hem de follar més sovint, que sembla ben bé que siguem capaços de ser lliures i no celebrar-ho.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!