Solcades

I

Lo roquissar no la inspirava gens. Havia sentit a parlar que un dia de feia molts anys uns geòlegs de la universitat es van interessar per aquella formació, per aquell taperot que dibuixava la línia de la platja, de la Ràpita fins més enllà de Sòl de Riu, ja arribats a Vinaròs.

Ma mare recorda com era poble abans que arribés lo dia de construïr el port. ‘La caravana’, ‘el Barranc’… Los iaios compraren un solar apartat del Barranc, on havia nascut ma iaia. Van ser dels primers en edificar allà a la vora del barranc, a l’actual carrer de Joan d’Àustria. Poc a poc los camps de tarongers van anar desapareixent, però jo encara n’he conegut, de tarongerars, entre l’entremat del poble actual.

Però lo taperot aquell no la insipirava gens. Només la nit, en aquella platja on los bous arrossegaven los llaüts. Això ho va saber per les fotografies que li va ensenyar un dia un jove ampostí, nét d’arrossaires, nét d’aquells dies que Sebastià Juan Arbó va ambientar a les seues novel·les.

Ara diuen que els bous ja no interessen com abans, que si no fos pel turisme, que si no hi ha afició, que si los animalistes… Jo no m’ho penso. Encara som molts los que mos agrada anar a la plaça de bous, als Maestrats, al Montsià, al baix Aragó.

II

Diuen que poc a poc anirem retrobant lo camí cap a un nou procés independentista. Jo no m’ho crec. Los que manen actualment, en pujar al govern i començar a picar blat i bon fato, van amenaçar el poble amb una declaració de principis que van anomenar ‘Catalunya 2030’. Un insult més, una manca de respecte més. Una burla: ‘Catalunya 2030’, seieu. Suposo que ja han passat pantalla: Per mi com si s’hi caguen, però que tinguen lo detall de fer-ho de portes endins.

La meua desafecció per la política és total. N’hi ha que en mengen, com los periodistes, com los propis opinadors, com tanta gent que es passa el dia davant d’un ordinador alimentant el seu ego, lo seu matrix particular. La política, lo poder, és un mal aliat de les persones normals i, sobretot, és un mal aliat del progrés humà. Perquè als humans no mos cal la política, sinó el retorn a la naturalesa. Va, insulteu-me, digueu-me infant, càndid infant. M’ho mereixo, ho entenc, perquè penso que els humans normals, los que ja mos mirem les coses des de les altures i mos pixem en les xonades dels encorbatats, no mos calen tants polítics, ni polítiques, ni gentola que de la política en faça la seua rutina diària. Tenim unes altres prioritats: Deixar enrere les ciutats i les seues merdes i les seues ideologies consumistes i materialistes i molt veres i dir ben claret que ‘veles e vents!‘, a tornar a trepitjar les pedres i morir en l’intent de sembrar un all i recol·lectar una cabeça d’alls!

III

Però la veritat és que no hi ha res fàcil i, és clar, tothom vol ser funcionari o picar blat i bon fato. O les dues coses alhora. Això ja és la sublimitat de les ideologies del sistema: Cobrar per fer vore que la cosa pública acabarà amb la pobresa i este esclavisme estructural mentres cada mes cobres una morteradeta d’aquí i d’allà. Guai.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!