Solcades

Eduard Solà Agudo

14 de desembre de 2024
0 comentaris

Descansi en pau, senyor Boada

Tinc una sort gegant. Per moltes coses em considero un sortut i una d’elles és per ser amic de l’Eduard Boada, el fill de l’Eduard Boada, de can Boada, el senyor de Can Boada, aquell home que va fer del seu ofici més que un art. Més que una lloc on anar a esmorzar.

‘Vostè mateix’, li deia jo aquells dies de festa que jo feia la viu-viu al meu jorn d’arqueòleg. I ell somreia. Bé, no sé si somreia, però jo volia que gaudís de la meua complicitat, que fos feliç. Per la seua bonhomia, per ser com era en aquest món de presses. Per ser un oasi de pau i companyonia entre estranys.

El seu fill mos ha anunciat que acaba de morir. Fa uns dies em va dir que potser no se’n sortiria. Sento una profunda amistat per l’Eduard Boada, per la seua bonesa, per ser com és. Pel seu amor compartit en Jesús, per què no dir-ho. Independestista de pedra picada, company de Guillem Agulló, i per damunt de tot un editor enamorat de la seua nació.

Descansi en pau, senyor Boada. Una abraçada gegant, Eduard.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!