Solcades

Mai ho he dit i no caldria dir-ho, però diuen que tinc una memòria d’elefant, magrat ser un despistat de llibre. I en aquest sentit, acabo de rebre els resultats que així ho posen de manifest i que m’han col·lapsat els sentits per uns segons. Per bé i per a mal (i més per a mal que per a bé, en certs casos indesitjables), poc a poc puc anar rememorant seqüències, episodis, anècdotes, converses, estats d’ànim, fesomies, gestos, etc. en alguns casos mereixedors d’una observació tafonòmica més que sentimental.  

I tal dia farà un any i el temps ha girat: a la meua cambra de Les Cases entra un aire que he enyorat molt i a l’spoty hi sona The National. Sóc, sense esperar-ho, gairebé per sorpresa, feliç. He recuperat un centre vital colossal.

Com cada 25 d’agost, les meues batalletes i llampades canvien de títol. De La nau de las anmas, ara en diré Pace sulla Terra. No he descobert cap fórmula infal·lible per assolir la pau interior, però sospito que comença quan un deixa de discutir amb si mateix per qüestions que a l’hora de sopar ja han perdut tota importància. Lo desig és senzill: viure amb una mica més de calma i procurar que la nostra presència no augmente el soroll del món.

Pace sulla Terra és un desig, però també una pregària. La pau no consisteix només a evitar los grans conflictes; a voltes també convé que calle jo abans de dir alguna barrabassada, que escolte una mica més i que recorde que tenir raó és una cosa ben relativa si no es fa amb esperit esportiu i científic: acceptant que l’altre pot encertar-la i que una hipòtesi també pot acabar tranquil·lament a la paperera. La sort, com tot, és cosa de Déu, però la pau interior també demana que natros li fem lloc i no li ompliguem la cadira de preocupacions.

Comença l’any, ja ho sabeu els lectors del bloc que per mi l’any comença entre la verema i la primera entrada d’olives (la del raig, en diuen), qualsevol dia que jo decideixi. Que en poden ser tres o quatre, de dies, i no sempre seguits.

De La nau de las anmas en faig un balanç positiu, malgrat no haver rebut cap comentari. Un, potser, i en referència a una nota d’anys anteriors. Alguns m’han dit que he tornat a l’estil més Solà, al dels anys de l’insti i la uni. Tenen raó, però això no és una cosa premeditada. Les darreres entrades esguarden pistes molt explícites al respecte. Algún penjat del meus crítics les coneix; els qui no em coneixeu, segurament no.

El títol de La nau de las anmas el vaig pensar quan estava acabant un quadern escrit a mà dedicat a un amic cortsenc, del barri, que va traspassar el 2002. Ara he pensat: ‘sense ell…’ I és un formalisme suat, però és ben bé així si dic que sense ell la vida ha estat més merdosa per a tots los qui l’estimàvem. Però les vides amb bruticieta també són amor, i Pace sulla Terra anirà, a voltes, d’això mateix: de la reconciliació, de la pau interior i d’aquella serenitat que arriba quan ja no necessitem demostrar res. No sé si arreglaré el món des d’un bloc, però no empitjorar-lo abans de dinar ja em sembla un començament prou digne.

Estigueu bé, sobretot quan pugueu, i a patir, l’últim dia.