Menos tu vientre, matinades sota el llit, escodrinyant dreceres que no duen enlloc perquè són delicades com el somni. La meua prosa s’ha fet aspra. Creixen les certeses per damunt de les voluntats, però l’amor persiteix intacte, amb aquella qualitat que té la fusta de l’olivera. Mai tant, què n’hauria de fer, d’aquesta vida de nòmada? La llum del sol s’escola entre els murs del passat i ens mostra així la crueltat que ens ha dut fins ací. I ara, què explicaran els contes d’història del país si ja s’ha acabat el sucre que amorosia els llavis incrèduls? Quina catarsi, quina por més certa disfressada de ferocitat i valentia. Ara, si parlem d’amor, hem de referir-nos a la llibertat. Aquest ha estat l’únic guany i alhora l’únic sentit de la nostra efímera existència. I, tanmateix, la publicitat pregona amors atenallats i malaltissos, pregonament aferrats a la llibertat dels altres com si calgués conquerir-la. Quina mala traça. Quina verdura curulla de caldo de porcí! Oblideu Goethe! Oblideu Hamlet! Oblideu qualsevol temptació de conèixer! Hem nascut per servir amb els sentits amputats. Què creme la Bíblia i amb ella qualsevol intent de llegir res. Cremeu, cremeu, cremeu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!