Solcades

Eduard Solà Agudo

13 de gener de 2021
0 comentaris

Començar

La neu mos porta alegria i una melanconia sana, un recolliment cap a les petites coses i amb les persones que tenim a l’abast. Però per les pastores i els pastors que treballem en extensiu, la neu té una vessant un poc feixuga, sempre en consonància amb l’equipament i el rebost del paller.

Per ser pastor, a banda d’estimar-te el ramat i els gossos, has de tenir present cinc premises: La primera, tenir sempre un bon jaç de palla al corral. La segona, que els animals sempre disposen d’aigua neta. La tercera, el control veterinari. La quarta, una pastura relaxada. I per últim, és clar, un bon paller que garanteixi una alimentació adequada.

Estes son les cinc premises, però n’hi ha una més que és ancestral i que mai ha estat escrita, però que mos fa ser qui som davant les adversitats i en l’ofici: L’ajuda i la cooperació quan calgue. I en este sentit, jo vaig tenir la sort de fer amistat amb l’Hermenegildo, de Masdenverge, pastor des de sempre, des de ben xicotet.

A Huesca, a Montañana, a la Ribagorça, vaig passar dos mesos pasturant xisquetes prop de la casa de Pubill, de Tremp. Allà, als ports del Ribagorça, vaig aprendre a pasturar en el marc de les pràctiques a l’Escola de Pastors de Catalunya. Això va ser l’any 2016.

L’any 2014 jo vaig decidir emprendre les oliveres de casa i vaig començar per fer una bona espollogada (esporgada segons el diccionari). I aleshores vaig conèixer el patir Hermenegildo, que pasturava per aquells verals quan no ho feia pel seu poble. I a còpia de conversar, un dia vaig tenir la pensada de tenir un ramat propi.

Una cosa porta a una altra, i el 2016 vaig ser seleccionat a l’Escola de Pastors de Catalunya, on vaig aprendre un munt de coses fantàstiques relacionades amb la ramaderia extensiva i l’elaboració de formatges. Així i tot, des d’aleshores he treballat per a ramaders de la contrada fins que ma filla Aran va demanar-me xisquetes. Només calia que m’ho demanés ella per pujar a la Noguera a comprar-ne de seguit. I ara hem començat a pasturar per la serra de Godall i hem sembrat ordi. I veiessiu com rosseguen i mengen les fulles de les oliveres.

Lo destí mai se sap cap on mos portarà. Salut tinguem. Anirem creixent, a poc a poc. No hem tingut mai pressa, com lo meu amic Hermenegildo, i la qüestió de tot plegat és viure feliç.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!