Quan plogue, que els migdies al terrat tornen al juliol i fem foc nou al desert de les grunetes. Ja sé que no t’agrada llegir històries insòlites i inversemblants, però és precís que entengues que no escric per seduir, sinó per sobreviure, ànima càndida, cor salvatge, amiga de la tardor i l’hivern.
Volíem pujar els cims i volar i volar i volar amb els peus enfangats fins els turmells: amic, finalment el filtre s’ha encès i l’incendi ha estat inevitable. Veiessin ara les gavines com els seus arbres cremaven i cremaven i cremaven sobre els boscos que habitaren els dinosaures. Però les gavines van migrar més enllà dels mars i qui sap si coneixeran les nostres notícies.
No passeu pena, mentrestant, humans. Veiessin els vostres ancestres o els vostres néts aquest planeta com una mandonguilla en conserva.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!