Solcades

Mai abans havia vist cabirols a l’Arion, a la meua finca. No diré quin pensament em va recórrer de la ment fins els peus de l’ànima quan vaig observar-los. Tres cabirols en aquell secà on el sol cada migdia passa de llarg i es precipita com l’àngel que no coneix el temps però sí la urgència dels humans d’aquest món. Una ment indòmita mereix un bon repòs. Aquells cabirols potser van baixar dels Ports incendiats. Si jo parlés el llenguatge dels moixons els hauria advertit de la presència d’unes bassoles a prop d’un corral on jo hi tancava uns xots, no fa pas tants anys. El rictus dels mamífers ens parla de les complicitats que no ens atrevim a expressar. El rictus dels cabirols és bonic perquè és net. Hi confio. Són sigil·losos i arrelen al territori que habiten. A reveure, criatures.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!