Solcades

Eduard Solà Agudo

28 d'octubre de 2017
0 comentaris

Bon dia tindrem

6.03. Lo gall. Fins avui pensava que era ‘lo gall de Pei’ però ara, que m’ha enxampat fotent-me una llangonissa amb ‘tomateta’ a la cuina, se m’ha obert l’escletxa del dubte. I els dubtes, a estes hores del dia, són empipadors. Però el cas és que tant se val si és lo gall de Pei o aquells que ara recordo que estan allà a la vora de l’Estall, davant mateix del prat d’Andreuet. Sincerament, ja són ganes de començar el dia burxant.

M’he llevat fa dos quarts d’hora i he sortit al balcó. D’ençà que va ploure, fa uns dies, la setmana passada, que ha arribat la tardor. Vull dir que malgrat ahir i abans-d’ahir i abans-d’ahir l’altre vam passar la calor de l’agost, quan se’n va el sol ja cal abrigar-se bé los camals de dalt i de baix. I de nit dormim amb les finestres ben tancades. I quan surto de casa, a esta hora, també surto tapat.

Esta nit estava molt destapada, però. Es veien ben lluminoses les estrelles. I ara no sé perquè escric en pretèrit. Encara és fosca nit i d’ací on estic en veig una bona colla, d’estrelles.

6.24 del dia vint-i-huit d’octubre de l’any del Senyor dos-mil disset, gairebé divuit.

A les 10.00 hem d’estar a Vinaròs. Ma filla té assaig de la carnestoltada. Dilluns fan comparsa per alguns carrers i a l’Auditori mateix. A l’Aran li encanta ballar. En este sentit és molt xaladora. Als embelats de les Festes de Les Cases i Ulldecona, enguany, gairebé hem retirat a les quatre del matí, amb uns morros de rigor però en bona mesura comptant les passes per tocar el coixí, també val a dir-ho.

6.36. Lo regust de la ‘tomateta’ acaba de generar un estímul al meu cervell que s’ha concretat en la necessitat d’emprendre de nou el camí fins a la cuina i, amb la mateixa forquilla d’abans, punxar la segona llangonissa del dia que en menys d’uns deu minuts hauré endrapat fins a l’estómac. Segurament també sucaré pa. Torno.

Bé, encara és de nit. Ahir, a esta mateixa hora, també era de nit. Fins Nadal, a esta hora, encara serà de nit. Ja ho he dit. I és que com aquell qui diu ja és novembre i el novembre és lo mes de l’any més tapat. A vore, si novembre durés tot l’any, tifa, però un meset fa gràcia, fa folklore. La castanyada, lo fredet, quatre pluges, una torradeta de corder, quatre dies grisos… Mira, mig estiu pensant en lo novembre i ara diràs que li faig lo despreci. I no: Això ho dic per
revoltar-m’hi de pler. I no perquè l’aigua ‘del pantano’ encara vagi ‘tandada’ i igual de cara a estes latituds de l’any, sinó perquè el novembre és un mes guapo perquè sí. Per autèntic, apa. Perquè al novembre la mandra està justificada i si no ho està tira avall perquè és novembre i ja arriba l’Advent, lo Nadal i, passat Nadal, febrer i al febrer les hores del sol ja van avant i avant i torna a llevar-te la roba i a entomar estes solellades d’ara que Déu n’hi do la vera broma.

Si ara no, quan? Això és lo que vull referir ara mentres sento el campanar ‘de les set’ i a fora la nit és fosca i estelada. I ara digueu-me que preferiríeu estar al juny, va, suant abans d’entrar a la furgoneta. No.

Vaig a vestir-me i a muntar al terrat, a buscar a la Lia. Esta dorm quan vol.

7.11. Bon dia!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!