A les tres de la matinada el sol s’entristí. A les seues mans sentia una lleugera càrrega i la vista se li enterbolia quan mirava enrere. Res de nou, però. Això són els símptomes clàssics de la primavera. Si li digués tresca segur que baixaria a romancejar pels carrers xopats per la pluja. I arribats al moll mos quedaríem fixats mirant el reflexe de la lluna, jo al seu costat i ell adormint-se. I adéu. Jo tornaria a casa pel carrer Major -de Trafalgar- i en cinc minuts tornaria a obrir la porta de casa. Alçaria la persiana per vore el sol tornar per la drecera que voreja la platja del Canó i una mica de son, suficient per adormir-me profundament, em cobriria suaument tot el cos. I adéu: benvingut, Solà, a l’univers de tots els móns oblidats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!