En un primer moment, el diagnòstic no el deixà indiferent, però tampoc el trasbalsà gaire. En sortir de la consulta sentia només una estranya sensació de tristesa i esgotament. Volia lluitar, volia seguir endavant, però sobretot volia descansar una pila d’hores seguides sense que res molestés el seu sonmi o el seu malson. Un dolç somni o un malson de merda, però res d’insomni, res de desvetllar-se a quarts de quatre o de cinc i esperar el crepuscle escolant-se per la persiana, tot rumiant, tot cavil•lant misèries, incerteses, a la fi.
Volia, sobretot, dormir, desaparèixer, no sentir la càrrega de la memòria dels colors suaus d’aquelles parets, ni els paviments lluents, ni els posats de les persones assegudes al llarg del perímetre pulcre i silenciós dels passadissos. Perquè ell es fixava en les persones, badava cercant i fitant la mirada d’aquells humans que, com ell, compartien el fet de trobar-se en un hospital, en un indret tant allunyat i tant frec a frec de la humanitat com un hospital.
– Dimarts tornarem a veure’ns, senyor López. Descansi, fins aleshores. No hi pensi gaire.- li digué el doctor Garcés metres passava la seua mà esquerra per l’esquena del meu pare.
– Gràcies, doctor.- li digué d’esma el pare.
– Gràcies per tot, doctor.- m’acomiadava jo també.
Al metro, de tornada a casa, només obrí la boca per dir-me que, tard o d’hora, tothom passa pel calvari de la malaltia, de l’anar i venir de les consultes, de les teràpies, de les cures.
– Cadascu amb el seu carro, però tots passem pel mateix peatge.
– Passarà aviat, pare. Sou fort.- Però el pare ja no va voler parlar-ne més. Només volia això: Arribar a Hostafrancs i desaparèixer en un somni llarg i profund. Fins l’endemà, ben tard.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!