Contemples les paraules dels altres des d’una plenitud que et resulta familiar, car tot just arribes d’aquell indret on tot es desvetlla. Potser l’indret on anys enrere hauries preferit ser-hi amb la mateixa tristesa que senten dues persones que al cap d’un temps veuen clar que continuaran la vida per camins més amples, sense marges pels silencis que al principi pensaven que podrien obviar sense mai avorrir-se de tanta ficció.
La música hi és, però ara la desconeixes. Sí, sempre et queda el recurs aquell, però ara potser seria fins i tot feridor. Comptat i debatut, ara és l’hora de la ciència. Ho intuïes, t’enganyaves. Sovint, sense saber per què, et quedaves fixat mirant quelcom i tornaves a intuïr que ara és l’hora de la ciència.
Massa voltes negada, l’hora de la ciència sempre ha estat la correcta, la vertadera. Ballem?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!