S’ha escrit, s’ha dit: la sang em bull. Què passaria si per una nit deixés anar l’ànima i aquesta es perdés per allà on habiten les estrelles? Com viuria, aleshores? I, tanmateix, l’ànima se m’arrapa a la pell i no m’amolla.
Fem un pacte: torna quan vulgues, xala, ves de vacances. Ja tornaràs. I si no tornes perquè et perds, ja m’ho faré. Podria viure sense tu? Potser no. I què?
Però ara arriba, ací on estic, l’olor de la mar. Tot ve a girar, a canviar de sentit. Ara m’adono que l’ànima no pot migrar, que sense ella no podria escriure o recordar. I aleshores, què? Què he de dir? He badat. Sóc un bocamoll. Un badoc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!