Les onades van encenent els còdols del Marjal. He arribat. Sospito que he arribat quan la flama s’ha extingit, però no em dol. Espero el crepuscle sobre l’aigua de l’horitzó. Quines columnes alçaria amb la ment si quelcom més enllà de la claror d’esta vesprada m’importés de veres? Deu ser, és clar, que la setmana m’ha eixugat el cor. No ho sé pas si alçaria columnes d’aire o de pensaments manllevats d’alguns filòsofs de capçalera. Ai, Déu, què hauria estat de mi sense certes lectures? I tanmateix, la gorja que jo m’estimo és més estreta que el meu cos esquifit. Aurores! Jo desitjo que sigue l’aurora qui m’anuncie que és massa tard, que la flama s’ha extingit, que la claror de la nit no tornarà mai més i a fer la mà esta espera. Romandre i no seguir. Que la mar s’aquiete i la vela sigue tesa cada nit ben arran de la platja i del far. I que entre la platja i el far s’alcen les anhelades columnes de l’alegria coronades de vent. Anit. Ara. Quan sigue tard. Quan no calgue cap gest. Quan tot sigue passat. Absurd. Negat. Cel. Aire. Salabror. Etern.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
