Solcades

Eduard Solà Agudo

1 de desembre de 2022
0 comentaris

Ara quan somrius em fas pensar

Ara quan somrius em fas pensar. Abans de tot quan somreies mos feies somriure, però ara les històries dels bars ja no tenen aquell regust dolç de la camaraderia. Han passat los anys i los rostres han abandonat la innocència de la joventut. I ara sospito que vam perdre massa pronte tres i quatre partides seguides. Los imperis acaben caient, irremeiablement, però abans de fer-ho deixen un rastre de morts i calamitats. Per això alguns vam baixar de la canoa per trepitjar el desert.

Los deserts deuen ser indrets de calma. Deixar la pell al desert deu ser un gest poètic a causa de la intimitat que suposa rendir-se o deixar-se anar quan de bon grat has decidit lliurar-te a l’aventura incerta i desconeguda de la vida després de la vida. El miracle es manifesta en el miratge de l’anticipació: quan t’adones que ja has complert la fi, però Déu encara t’esguarda sense que te n’adones, com sempre havies sentit a dir i pensaves que amb tu mai fóra possible, que la teua fe sempre va ser inapel·lable però insuficient.

És possible que no recordes res de la nostra amistat. És possible, fins i tot, que arribada l’hora de fer memòria, tu ja no recordes que les nits eren oasis, que despertar al punt àlgid de la nit era agradable, balsàmic, com una sort. Però ara ja no és possible recordar quan vam començar a fer por i a témer pels nostres destins. Viure i morir, però morir a la fi. Era probable, formava part del joc, i qui sap si aquest abisme sempre va ser el que va motivar tantes fugides al precipici.

Els precipicis causen vertigen als escaladors novells. També als qui estan acostumats a conviure amb les carenes. A voltes les tarteres o la inclinació de les roques és real i paga la pena d’aturar-se, posar-se de genolls i intentar tornar enrere enlloc d’avançar més cap a un indret incert o inhòspit. No som cabres. No som bèsties capaces de guillar de nit a les palpentes.

Oh, eterna joventut! Oh, amics incondicionals del misteri! Xamans en la foscúria i el desordre de l’aurora! Potser ara som més savis que al principi o potser ara mos adonem que viure pagava la pena, però arriba el cicle del jaç i la fibra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!