Avui no hem anat al serdo i tampoc hem quedat per esmorzar als Valentins.
Avui m’he llevat tard, a quarts de nou, i he portat lo meu nebot a la guarderia. En Pau va agafant los truquets de viure en societat i ja no fa tant lo salvatge amb los seus companys. Setmanes enrere era un drama. Ara s’ha calmat, potser perquè sa mare -ma germana- ha decidit deixar-lo al menjador, per la qual cosa ara el sheriff surt a les quatre.
Comptat i debatut, m’he posat a pasturar a les nou tocades, gairebé les deu. Ma mare m’ha aviat a comprar morralla per a fer arrossejat, avui que ma filla Aran ve a dinar i ja es queda a casa fins lo domenge, si Déu vol.
Ara ja estem rostollant palmitos -margallons segons diuen a can Fanga-, matisses -margallons- i romer -romaní-. Als meus peus, lo Cretaci, literalment. I al meu cap una cosa que voldria aclarir: Les cabres comencen a menjar en serio a partir de l’any. Vos diran que no, que als tres mesos ja acampen (i és cert), però a menjar en serio lo que jo he anomenat anteriorment, amb la boca plena, ho fan pels volts de l’any. I jo no sé si això tindrà ara algun interès per a qui llegeixi estes línies ara o més tard o potser mai, però les coses son així.
Va, a xalar com se puga.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!