De qué nos cal aver paur? Benlèu d’aquò qu’avèm pas gosat dire. Aquò o res. A çò que sembla, s’escota e aital s’aprend a escotar. Çò que nos ensenhèron a l’ostal dins nòstres primièrs ans nos es estat transmes fins al jorn que direm adieu. Pensi que tu, Michi, e ieu poirem jamai dire adieu. Non, cal pas aver paur. Aquò es çò que compta vertadièrament: èsser çò que sèm, sens dependre dels autres. Tant de còps avèm volgut aimar sens conéisser aquela arma! Aquò nos a renduts mai savis e a fach nòstra complicitat mai madura. Amor que se proclama pas, un amor sentit mai prigondament que la vida meteissa. Tendresa. La beutat de la vertat. Res es nòstre. Res nos aparten. Nosautres nos apartenèm. Ont que siam, siam. Avèm traçat de parallèlas, de poligòns e de formas arrondidas. Punts cardinals. Sèns que reconeissèm en silenci. Aquesta fòrça que un jorn se transformarà en lum e paisatge. Memòria. Aquesta certitud.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!