Solcades

A vegades no ens n’adonem, però passa. I a voltes ens n’adonem i deixem de banda altres coses importants. Hi ha els fills, les herències, els relats dels iaios i aquesta memòria en construcció que jutja més que enraona. Per això cal aprendre aviat que l’alba es desfà sola quan marxa amb la claror del sol. I que es lamenta el corb, devades, i espera mentres s’ho mira. Tot s’ho mira, el corb, sense voltar gaire, sense deixar de seu una presència distant.

Mira, gràcies al silenci que conserves a la ment, les dius de l’alçada d’un campanar. I t’hi pixes i t’hi cagues perquè allò que t’amarga és vèncer sense mèrit. Et mataries. Tanta misèria! Qualsevol mesura excepte allò que idiotitza. Qualsevol preu és just, excepte el d’haver d’aparentar mediocritat i manca de coratge. Quan el sol t’encega la vista prou que dissimules que la sort és perdre sense abaixar mai la bandera.

Que a vegades no ens n’adonem, però passa. A vegades ens n’adonem, tanmateix, i després passa. Perquè allò que passa hom creu que desapareix, però allò que salva és el silenci que et manté fort i en vida, no les salvatjades que expulses dents enfora com si la raó fos metralla. I no.

Quina merda, xatos, però quina sort ser així com som. Tingues uns cèntims sempre a mà per a donar-los a canvi de silenci i un cert temps de bonança. Es compra i es ven alhora. Tot traspassa, però és possible que el temps no existeixi.

Déu, jo només vull que retingues la claror en la meua ment per ser feliç, estimar i no complicar-me la vida amb lletres que no tenen trellat ni interès. Que la veritat dels altres és debades que la face meua, jo que sempre faig el que convé a la meua ànima. Molt bé, vaig ser feliç i d’aquella felicitat en vaig fer botifarres. Ara sóc més feliç, imagino, perquè sospito que el relat original és que sigueu feliços i tota resta sume. De menys a menys i anar sumant. Dóna’m la mà.